Notícies de Kimlea

Escriuen des de Kimlea sobre la situació en aquella zona de Kenya, a la qual hem fet referència en diversos posts. A més de moltes notícies sobre la Clínica, Maramba i Gatina, que ja explicarem, la Frankie diu:

Although there were skirmishes in Limuru and Tigoni, they did not reach us, thanks be to God. The people in Maramba and Gatina are okay. There is no problem in the plantations now but in some of them the people who were not Kikuyus have been sent away to their ancestral homes.

In Kimlea we have not been affected at all but there are several students whose families were affected and some are living in the displacement camps in a miserable situation. We are studying ways of helping them even if only with food, clothing and medicine. We have been going with groups of our students to visit those in the displacement camp in Limuru (about 1000 families) and the situation is pathetic. It makes me cry and I feel helpless to solve a problem of such magnitude.

Kianda Foundation is currently working on a plan to train the young girls and mothers from these camps in Kimlea until they are settled elsewhere.

És moment d'aconseguir encara més recursos! Recordem a tothom que hi ha una festa divendres vinent amb aquesta finalitat...

Kianda Foundation i la primera escola multirracial

Kianda Foundation està a l'origen de Kimlea Girls Technical Training Centre i Kianda School. En aquest article del Sunday Standard de l'any 2005 es parla de l'Olga Marlin, a qui algunes vam tenir la sort de conèixer.

A l'article, s'explica com va ser possible aconseguir els permisos per iniciar una escola oberta a blancs, negres i indis, en un moment que Nairobi encara estava totalment dividida en barris segons les races.

Va ser gràcies a l'ambaixada del Japó. Aquí s'explica la història (val la pena llegir tot l'article i el llibre d'Olga Marlin, To Africa with a dream, publicat en castellà amb el títol Con un sueño en África):

But nothing had quite prepared her for the shocking reality on the ground. She arrived in Kenya when residential areas were segregated, as were clubs, schools, restaurants, and even the public transport system.

Social interactions between the races was taboo, and Olga and her group soon realised that they would have a difficult time selling the idea of a multi-racial school that would see white students learning side by side with their Asian and African peers.

Initially the idea was to set up a finishing school which would give African women a chance to acquire secretarial skills in courses that would help them get better jobs and uplift their living standards. At the time, Olga says, people thought they were mad to even come up with such an idea, but a female member of the Kenyatta family whom the group met soon after their arrival, gave them the courage to move on.

"You have arrived at a very good time to open a school for girls. Our women need education to become self-reliant, respect themselves and make themselves respected. This can only happen when they are financially independent. Your school should provide them with the necessary skills," the Kenyatta family member said.

After a brief teaching stint at Kenya High School, then a whites-only school, Olga moved on to carry out their vision.

By 1961, after months of giving music lessons and coaching students in various subjects to raise money, the group was ready to start.

But there was a problem. One of the students was Goan and the city council would hear nothing of registering Kianda, first located in Valley Arcade — a white residential area — and two with a non-European student on board.

They would first have to seek the approval of the residents, the council said.

Her proposal to the residents was flatly rejected and Marlin was crushed. "It was simply one of the worst moments of my life," she says.

She then knew that they would have to move out of the area if their mission to give African girls a chance to study was to be fulfilled.

One of her students offered to help. Her father, Paddy Rouche, owned an estate agency in Nairobi’s Westlands and had just identified a parcel of land along Waiyaki Way (Kianda School’s present location), which was on the border of a reserve on which the Japanese embassy also stood.

At this time, the government also decided to declare some plots in the area multi-racial and Kianda (Kikuyu for valley) finally found a home which would be led by Olga until 1980.

It would be the first of several educational institutions put up by the Kianda Foundation in its quest to uplift the educational standards and general welfare of women in Kenya.

Registered in 1961 in Nairobi, its development has over the years given rise to a primary and secondary schools as well as the Kibondeni Catering School and the Kimlea Girls Technical Training College in Kiambu.

The latter has saved hundreds of girls from the degrading and exploitative child labour rampant on the coffee plantations in the district.

Sort que van haver de fer lloc per als japonesos!

I encara una altra cita, que demostra que no només calia alliberar-se de prejudicis racials:

To Olga, the eldest child in a family of six, African women were in a vicious circle those days: "They needed education for freedom and freedom to be educated."

Val a dir que la família de l'Olga sembla excepcional...

Blancs rics, negres pobres?

Fa uns dies, una crònica de l'agència EFE que van publicar diversos diaris parlava del barri de Westlands, a Nairobi, en els següents termes:

El barrio de Westlands es un islote de paz, un oasis en medio del desierto. Esta zona elegante de Nairobi presenta una imagen que representa el polo opuesto a lo que se ve y se vive en la barriada popular de Kibera.
Westlands es un barrio eminentemente blanco y rezuma dinero por todos los costados. Las mansiones de estilo colonial compiten en grandeza y originalidad. Todas poseen grandes medidas de seguridad, desde alambradas electrificadas hasta guardias armados las veinticuatro horas del día.
La zona hace olvidar que a tan sólo diez minutos está el segundo arrabal más pobre de África, Kibera, donde se han registrado unos enfrentamientos muy duros entre partidarios del líder opositor Raila Odinga y las fuerzas de seguridad, tras el recuento dudoso de las pasadas elecciones generales.
En Westlands están ubicados los mejores centros comerciales de la ciudad. Hay dinero, comida y, hasta hace unos días, buen humor y alegría de vivir en la opulencia. Ahora los residentes del barrio tienen miedo.
En las últimas 72 horas los blancos kenianos de Westlands han acumulado alimentos en las despensas, incrementado la seguridad de sus casas y reservado billetes de avión abiertos por si necesitan evacuar la zona con la máxima urgencia.

No és que això no sigui cert, que el periodista que ho escriu se suposa que és allà i ho ha comprovat. El problema és que pot fer la impressió que els rics i explotadors (no ho diu, però és el missatge que li arriba a l'europeu amb la conciència tocada) són els blancs i les víctimes els negres. I això sí que no és tota la veritat.

Als voltants de Kimlea, molts dels propietaris són negres, kenyans. Quan els britànics van començar a marxar, abans de la independència, van vendre les seves propietats a la gent del país. Els propietaris de las plantacions de tè que permeten unes condicions tan dures pels treballadors són per tant negres com ells, africans com ells. És més, probablement són kikuyus com ells.

Westlands ve de camí per anar a Kimlea, sobretot si s'hi va en direcció a Limuru, no via Kiambu. I la veritat és que hi vam fer vida: vam anar a canviar els euros i a comprar a la farmàcia i al súper al mall de més importància de l'Àfrica oriental (si és cert el que diu Wikipedia), Sarit Centre, tot just arribar; vam anar a l'església de Consolata; vam dormir el primer cap de setmana a Kianda Residence, dins de Kianda School, una altra iniciativa de Kianda Foundation... I els escassos blancs que vam veure tenien més pinta de turistes que nosaltres.

A Westlands probablement hi siguin en una proporció més elevada per la senzilla raó que la Nairobi de fa 60 anys estava dividida en barris segons les races. Hi ha la majoria d'ambaixades, edificis de l'ONU, les esglésies que van construir els qui venien a atendre pastoralment els europeus... Però no és ni molt menys una impressió d'una mena d'apatheid, on els blancs es concentren i els negres només són criats, com si encara fóssim a l'època de Out of Africa...

Per cert, al Village Market, un altre mall encara més occidental i de qualitat ja a les afores, hi havia una botiga de Mango...

Una de les entrades al Village Market

Kenya al 2008...

Bé, aquest post és fonamentalment per aclarir l'anterior. En pocs dies sembla que tot està empitjorant: com si haguessin sortit a la superfície molts dels problemes amagats de Kenya, problemes que semblava que es podien anar resolent sense la violència d'altres estats africans. Com que a més la premsa té dificultats per fer la seva feina, és difícil de saber què està passant exactament. La nostra gent coneguda no ha donat senyals de vida després de desitjar-nos bon Nadal.

La nostra experiència de l'estiu feia preveure poc aquesta situació. Sí que es va parlar de les eleccions, però potser ningú no s'esperava aquests resultats directes i indirectes.

Algunes pinzellades del que vam aprendre, però, ara tenen més sentit. Només enumerades, amb la intenció de parlar-ne més endavant:
- La preocupació per la nostra seguretat.
- Els slums i els desplaçaments del món rural a l'urbà (podeu veure Kibera al sud de Nairobi, l'equivalent al barri de chabolas més gran d'Àfrica, en aquest mapa de Nairobi).
- L'homilia de l'últim diumenge a la catedral de Nairobi (coneguda com la Basilica), sobre els criteris d'un cristià a l'hora d'anar a votar.
- La importància de crear espais interracials i intertribals, dels quals Kianda Foundation (l'entitat que suporta Kimlea) i Strathmore School (d'on va sortir Strathmore College, posteriorment Strathmore University) van ser pioners a l'àfrica de l'Est. Ambdues estaven impulsades per gent de l'Opus Dei (cosa que pot ser que sorprengui algú...), animada pel seu fundador, sant Josepmaria Escrivà.

Esperem que en pocs dies la situació es suavitzi. La veritat és que els matxets, vistos de prop, imposen.

Maratons i cooperació

Un personatge que té tants admiradors com detractors, Xavier Sala-i-Martín, escrivia a La Vanguardia el dia 17 un article sobre la Marató de TV3 i les necessitats oblidades de molts racons de món. Podeu trobar l'article de La Vanguardia no pas a la seva web, sinó a la de l'autor.

Hi ha dues idees de l'article interessants. La primera, el cas que explica de Ghana.

Accra, Ghana. Enero de 2004. Emmanuel Teteeh Kuadzi acaba sus estudios de secundaria. Observa que Ghana está experimentando un boom económico y muchas empresas quieren conectarse a internet. Emmanuel, que es aficionado a la informática, ve la oportunidad de negocio y crea una empresa de diseño de páginas web. Primero trabaja solo, pero la faena se le acumula y pronto tiene que contratar a un compañero… y luego a otro… y en menos de un año, 22 jóvenes entusiastas trabajan con él diseñando e instalando páginas web.

Frankfurt , Alemania. Enero de 2006. GTZ, una ONG creada por el gobierno alemán para fomentar el “desarrollo sostenible”, estima que una de las causas de la pobreza en África es que la ineficiencia de sus empresas les impide crear empleos bien remunerados. GTZ piensa que una manera de ayudar a aumentar su competitividad es integrar a esas empresas al ciberespacio. La ONG decide utilizar a su ejército de voluntarios alemanes para crear páginas web y regalárselas a todas las empresas africanas que lo deseen.

El diagnóstico de GTZ es totalmente acertado: es cierto que uno de los principales problemas de África es que sus empresas son ineficientes y no crean empleo de alto valor añadido. Su acción, sin embargo, no sólo no soluciona el problema sino que tiene consecuencias catastróficas: gracias a su (sin duda bien intencionada) intervención, Emmanuel ve como su empresa se arruina y 22 jóvenes africanos pierden su puesto de trabajo. Seguramente los alemanes nunca se dieron cuenta del mal que causaron a unos emprendedores que enviaron al paro. De haberse enterado, seguramente hubieran actuado de manera distinta. Por ejemplo, si en lugar de utilizar voluntarios alemanes para producir las páginas web gratuitas, GTZ hubiera contratado a la empresa de Emmanuel para que las diseñara y después las hubieran regalado a las empresas africanas, la ONG alemana habría obtenido el mismo objetivo (que no era otro que las empresas africanas tuvieran sus páginas web) sin acabar matando esa iniciativa empresarial que África tanto necesita.

A Kimlea, això està resolt: col·laborant amb Kimlea, són les mateixes dones africanes les que ajuden a sortir del cercle viciós les altres dones africanes, parlant el mateix llenguatge verbal, cultural i vital.

La segona idea:

El problema de todo esto es que, al utilizar un medio tan potente como la televisión recaudar dinero, TV3 acaba desviando seis millones de euros que los catalanes podrían dedicar a financiar otro tipo de proyectos como la educación de niños pobres o el tratamiento de enfermedades que afectan solamente a ciudadanos africanos pobres. De alguna manera la Marató de TV3 acaba “quitando” dinero a proyectos importantes que reciben poca financiación para dárselo a proyectos igualmente importantes… pero que acabarían siendo financiados por multinacionales farmacéuticas o gobiernos occidentales ricos.

Sense opinar, però fent números: 6.000.000 euros de la Marató equivalen a 20.000 beques de Kimlea: 20.000 cursos de 20.000 noies que poden canviar la seva vida i, com bé expliquen a Kimlea, les de les seves famílies, perquè aprenen sobre salut, higiene, alimentació i tècniques de producció agrícola i tèxtil, poden muntar algun petit negoci o incorporar-se al mercat laboral i, sobretot, es fan conscients de la seva pròpia dignitat.

Kimlea més enllà de la seva web

Com podeu veure, a la web de Kimlea s'expliquen la seva història, el programa de formació del centre, els programes que duen a terme fora de l'escola i els projectes immediats. Part de la informació no està actualitzada; de fet, alguns dels projectes ja són realitat, com el dispensari mèdic.


Kimlea està en un terreny que va donar una família fa anys; el matrimoni es deien Kim i Lea i d'aquí, posteriorment, va venir el nom de l'escola. La finca té dues entrades: una és per Tigoni Study Center, un centre de conferències i convencions; l'altra entrada corresponia al que és el servei de catering de Tigoni. L'any 1992, veient les necessitats de la zona, va començar a funcionar l'escola Kimlea. Del pavelló inicial es va passar a un edifici nou. Ara fa un parell d'anys, després d'un bon temps de tenir un dispensari provisional atès per estudiants de Medicina, just al costat de l'entrada es va construir un dispensari de planta. Petit, però modern, finançat per una fundació de Navarra, a més de servir de dispensari té un segon pis amb habitacions que poden fer-se servir com a aules o dormitoris. Allí és on vam estar nosaltres, en unes condicions esplèndides (llits, banys nets i aigua calenta!).

(foto copyright de la superjelenn)

Breu informació sobre el projecte

Si aneu a aquest enllaç de la web de la Fundació Montblanc, hi podeu trobar un minireportatge gràfic del que vam fer aquest estiu.

Kenya

Kenya és per a molta gent sinònim de safaris, Nacida libre i Memorias de África. Però la Kenya que hem conegut l'agost de l'any 2007 és molt diferent. Hem tigut la sort d'anar-hi per treballar in situ en alguns dels projectes que havíem estat preparant durant el curs, en col·laboració amb la Fundació Montblanc (a Catalunya) i la Kianda Foundation (Kenya).

A la nostra Kenya els nens petits ploraven perquè no havien vist mai una mzungu (persona blanca en swahili)...

Nosaltres érem aquí. Veieu Tigoni, ente Limuru i Kiambu (la capital del districte)? És força aprop de Nairobi. En aquest mapa híbrid podeu veure com destaca el verd de les plantacions, el vermell de la terra i, a la zona de l'esquerra, es veu ja la vall del Rift.

El nostre paisatge era aquest... si hagués fet sol!!

(copyright jipe82 / Mark Bidder @ flickr)