Ja tenim el vídeo de Kimlea a la web. Bé, no és pròpiament un vídeo (és més aviat un slideshow presentat en vídeo). L'Esther, una de les que formava part de l'equip de comunicació del grup, ha penjat al seu blog el vídeo que van fer per a la Fundació Montblanc.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maramba. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maramba. Mostrar tots els missatges
dijous, 7 de febrer del 2008
dissabte, 22 de desembre del 2007
Jocs i joguines
A Gatina i Maramba els nens juguen com a tot arreu. Pilotes, cordes, bicicletes; cançons enfadoses, jocs de rotllana. Tot és igual i tot és diferent. Les seves cançons infantils podrien haver estat catalanes i vam cantar i ballar amb ells una versió en anglès casolà d'En Joan petit quan balla que va ser un èxit.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
Foto copyright de la Begoña
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Foto copyright de la Begoña
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Foto copyright de la Jelenn
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
Foto copyright de la Begoña
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
diumenge, 16 de desembre del 2007
Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba
Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelenEs difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.
Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.
En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. "Así podré ayudar a mi madre con los pequeños" -me decía-.
Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.
dimecres, 28 de novembre del 2007
Gatina i Maramba
Des de Kimlea es fan càrrec de dues nursery schools: dues escoles amb nens i nenes petits, en teoria abans de començar la primària (que des de fa pocs anys és obligatòria a Kenya).
Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.
Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.
A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.
Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.
A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.
En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.
Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.
Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.
Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.
A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.
Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.
A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.
En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.
Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.
diumenge, 18 de novembre del 2007
Kilòmetres...
A les entrades anteriors (en el temps) o posteriors (en la posició) es parla del transport a Kenya.
En el fons, no és més que una introducció per això:
En el fons, no és més que una introducció per això:
Foto de la superjelenn
Els nens de Kenya fan kilòmetres per anar a l'escola. Molts kilòmetres caminant, en qualsevol condició atmosfèrica, a vegades sense haver esmorzat (a l'anada) o sense haver dinat (a la tornada). Nens molt petits fan sols el trajecte.
Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.
Foto de la superjelenn
Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
