**L'any 2007 un grup de professionals vam estar impulsant diversos projectes de cooperació entre la Fundació Montblanc (Barcelona) i la Kianda Foundation (Kenya). Es tractava de col·laborar amb les iniciatives que Kimlea Girls Technical Training Centre té a la zona de les plantacions de te de la zona de Limuru (districte de Kiambu). Podeu veure'n un resum. "Trencar el cercle de la pobresa rural". Aquest és el lema de Kimlea, que dóna formació professional i humana a les noies de la zona un cop deixen l'escola: les prepara per guanyar-se la vida sense haver de triar necessàriament entre treballar a les plantacions o prostituir-se. Amb els anys, Kimlea ha impulsat altres iniciatives: dues guarderies per fills de treballadors de les plantacions (Gatina Nursery School i Maramba Nursery School), un dispensari mèdic al recinte de l'escola (Kimlea Clinic) i, amb l'ajuda d'estudiants, un programa que prepara les mares de les alumnes i altres dones de la zona perquè puguin tenir les seves microempreses. A l'estiu vam estar quinze dies a Kimlea treballant amb elles. Aquest blog parla de Kimlea, l'estada a Kenya i els projectes del 2007 i el 2008.** **Este blog cuenta los proyectos que en los años 2007 y 2008 hemos impulsado en Kimlea (Kenya), en colaboración con las fundaciones Montblanc y Kianda.** **This blog tells the story of our summer in Kimlea (Tigoni, Kenya), in 2007, and the new projects we're working on.** Contacte: projectekimlea@gmail.com
La panoràmica general està presa des del camí que baixa de Gatina poble.
(foto (c) de la superjelenn)
Els puntets vermells que gairebé no es veuen són els alumnes de Gatina, que porten un uniforme de jersei vermell i faldilla o pantalons grisos, confeccionats per les alumnes de Kimlea.
Des de prop, l'escola és així:
(foto (c) de la superjelenn)
L'escola té dues finestres i per sota la teulada entra una mica de claror i es ventila. En un camp de treball de l'any anterior van encalar i pintar l'interior. Les dues barraques que es veuen al fons són les letrines. Ja en parlarem un altre dia...
Des de Kimlea es fan càrrec de dues nursery schools: dues escoles amb nens i nenes petits, en teoria abans de començar la primària (que des de fa pocs anys és obligatòria a Kenya).
Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.
Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.
A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.
Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.
A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.
En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.
Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.
A les entrades anteriors (en el temps) o posteriors (en la posició) es parla del transport a Kenya.
En el fons, no és més que una introducció per això:
Foto de la superjelenn
Els nens de Kenya fan kilòmetres per anar a l'escola. Molts kilòmetres caminant, en qualsevol condició atmosfèrica, a vegades sense haver esmorzat (a l'anada) o sense haver dinat (a la tornada). Nens molt petits fan sols el trajecte.
Foto de la superjelenn
Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.
Més enllà de tren, bus i matatu, encara hi ha més maneres de moure's per Kenya.
Mitjançant la tracció animal i la tracció humana, fonamentalment. L'animal la proporcionen els ases: uns burros color gris perla, menuts, que es fan servir com a bèstia de càrrega sobretot arrossegant carros.
Fotos de la superjelenn
La tracció humana la proporcionen les cames: es fa servir força la bicicleta i es camina moltíssim. Moltíssim! De motos, en canvi, se'n veuen molt poques i, pel que ens van dir, són en proporció força cares.
Foto de la superjelenn
L'avantatge del tràfic a Kenya és que, malgrat el caos, hi ha bon rotllo. A la mateixa carretera poden coincidir, en paral·lel, un autobús, un matatu, un carro i un ciclista, més els peatons. I generalment a l'últim segon no passa mai res. I gairebé ningú no s'immuta ni s'insulta.
Foto de la superjelenn
Totes les carreteres tenen camins paral·lels: la vorera és també camí. A Kenya no pots tenir necessitat de fer una parada urgent per buscar un matoll: segur que hi ha una dotzena de persones anant amunt i avall, i alguna parada de patates o de targetes de mòbil. Curiosament, a Catalunya també augmenta el nombre de persones que van caminant en paral·lel per les carreteres. Fa uns anys no hi havia ningú (excepte a les entrades i sortides dels pobles petits). Ara s'hi veuen immigrants, sovint: probablement als seus llocs d'origen no sigui tan estrany.
Les carreteres (d'alguna en diuen autopista, però per a nosaltres seria menys que l'Eix Transversal) són les principals vies de comunicació de Kenya.
Algunes estan força bé, les que uneixen les principals poblacions. S'estan fent obres de millora i s'hi coneix. Això sí, les que no estan reparades es carreguen els neumàtics i les esquenes en 90 minuts, dels sotracs que hi ha. I tan bon punt se surt de l'asfalt, sovint cal tapar-se la boca i el nas amb alguna tela per poder respirar.
Per les grans distàncies hi ha autobusos de línia (els citi hoppa) i per qualsevol altra mena de distància hi ha els matatu.
Llicència CC de Rob, orangejack @ Flickr
Els matatusón un gran invent: com deia algú, a Kenya cada cruïlla és una parada de bus.
El matatu és una furgoneta de 14 places amb una ruta pública. Però apart d'això, el preu i les parades són aproximats. Un mzungu segur que paga més que un africà. D'un temps ençà, el govern ha prohibit que els matatu ocupin més places de les permeses i això ha reduït els accidents de forma considerable.
Llicència CC de Boyznberry / Adele Boooyzen @ Flickr
Per agafar el matatu cal fer com si fos un taxi: un lleu gest amb la mà, o l'acció d'aturar-se, ja indiquen la voluntat d'agafar-lo, amb l'avantatge que el mateix "taxista" t'avisa d'un toc de botzina quan passa, per si un cas.
Llicència CC de Martin Sharman / Kalense Kid @ Flickr
A més del conductor, el matatu porta un ajudant que obre i tanca la porta, controla els passatgers i cobra. Quan un vol baixar, avisa o pica al sostre, i au, al primer punt de la cuneta que es pot (segons el seu paràmetre del que és "poder", és clar) el matatu el deixa anar.
A més, els matatu amb freqüència estan tunejats i és tota una recerca sociològica veure on té el cor el seu propietari.
A Kenya (com a gairebé tot el que no són els països del "primer món") és cert el que diu la cançó: toca menjar la pols i ficar-se enmig del fang, com han fet molts.
La realitat és que el transport és totalment diferent de com aquí el vivim. Hi ha alguns cotxes particulars, fins i tot nous (especialment als pàrquings dels mall, els centres comercials). Però la majoria del personal es mou d'altres maneres.
Per les llargues distàncies, hi ha el tren. EL tren. Kenya existeix com a Estat perquè els britànics van voler connectar per tren el que és Uganda, o més ben dit el llac Victòria, amb la costa. Gràcies a la sortida al mar que oferia Mombassa, el tren es va anar construint i, de passada, es va anar conquerint la Kenya interior. L'actual Nairobi és la zona on es van establir els britànics durant la construcció.
Gran Bretanya va traslladar milers d'indis des d'aquella altra colònia, la Índia, perquè els consideraven millors treballadors per la construcció de les vies que no pas els nadius, que servien millor per carregar i transportar. La presència índia a Kenya ha baixat al voltant de l'1%, però són botiguers de mena.
Avui el tren encara és una gran via que va fonamentalment de de Mombassa al llac Victòria, amb petits ramals i una connexió amb Uganda. Els que són d'una població on passa la via (com Limuru) n'estan orgullosos.
Foto de la superjelenn
Però no és un mitjà que permeti una gran comunicació entre la població del país: de fet, de Mombasa a Nairobi els horaris són així:
Train Rail Travel Nairobi-Mombasa -Kisumu Night Train Sleeper Rail Travel Time Table(updated)
El xòfer de l'autobús de Kimlea, en Patrick (que es mereix un text per ell sol), és un home que no arriba a la quarantena. Té una dona (no és superflu dir que en té una, allà) i quatre fills, quatre nois, als quals estima de mala manera. Aparentment, una família nombrosa i feliç. La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km. Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes. La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d'on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins... Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase... Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d'en Patrick se'n pot anar sencer a l'educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot. Si en Patrick s'emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans... Com en Patrick, n'hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l'hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se'n va amb l'aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil. I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.
Encara que els idiomes oficials són l'anglès i el swahili, Kenya té una bona colla d'idiomes "materns" per a molta gent.
En aquest mapa s'hi veuen els principals llenguatges, molts d'ells d'origen bantú; corresponen a tribus i generalment a zones geogràfiques.
Kimlea està a la zona de majoria kikuyu (en blau, a l'àrea de Nairobi). De fet, ben aprop hi ha el poble de Kikuyu. Hem conegut gent, però, d'altres tribus: luos, kambas, masai... Entre ells la relació és cordial, però es reconeixen i encara queden moltes reticències, per exemple, a casar-se entre tribus o a votar un candidat que no sigui de la pròpia... Les explicacions de maneres de veure i viure les coses venen pel fet de pertànyer a una o altra: els luos, que venen del llac Victòria, adoren el peix, mentre que els kikuyus l'avorreixen. Els kikuyus són negociants i poc artistes, mentre que els luos són presumits en el vestir i l'arreglar-se...
Cal dir que a Nairobi la gent es troba que a la feina (sobretot en el que són organismes oficials) fa servir l'anglès o el swahili, quan surt amb els amics fa servir l'anglès o el swahili, i la llengua materna l'utilitza amb la família.
En contrast, els semblava que poder fer vida en un sol llenguatge (a la feina, a casa, amb els amics) i que aquest llenguatge coincidís amb el del teu món interior, era una cosa meravellosa.
Com podeu veure, a la web de Kimlea s'expliquen la seva història, el programa de formació del centre, els programes que duen a terme fora de l'escola i els projectes immediats. Part de la informació no està actualitzada; de fet, alguns dels projectes ja són realitat, com el dispensari mèdic.
Kimlea està en un terreny que va donar una família fa anys; el matrimoni es deien Kim i Lea i d'aquí, posteriorment, va venir el nom de l'escola. La finca té dues entrades: una és per Tigoni Study Center, un centre de conferències i convencions; l'altra entrada corresponia al que és el servei de catering de Tigoni. L'any 1992, veient les necessitats de la zona, va començar a funcionar l'escola Kimlea. Del pavelló inicial es va passar a un edifici nou. Ara fa un parell d'anys, després d'un bon temps de tenir un dispensari provisional atès per estudiants de Medicina, just al costat de l'entrada es va construir un dispensari de planta. Petit, però modern, finançat per una fundació de Navarra, a més de servir de dispensari té un segon pis amb habitacions que poden fer-se servir com a aules o dormitoris. Allí és on vam estar nosaltres, en unes condicions esplèndides (llits, banys nets i aigua calenta!).
Segons la gent de Kenya i els països veïns on el swahili s'ha convertit en llengua franca, la salutació jambo!, que és la que tot occidental pensa que és la genuïna, és típica de turista. Si voleu saludar com un local, és millor fer servir habari, que literalment seria què hi ha de nou. La resposta més habitual és mzuri o mzuri sana (bé o molt bé). Si parleu en swahili, és clar. Si voleu fer servir qualsevol de les altres llengües, és més complicat, perquè caldrà que sapigueu primer de quina tribu és la persona amb la qual esteu tractant...
Els africans es saluden molt. És una de les coses que més sorprenen quan arribes: et saluden amb els ulls, el somriure, el gest... N'hi ha prou que et trobin en un entorn conegut, tot i que no els tornis a veure mai més. Descobreixes que a Europa hem perdut el sentit del contacte afectuós, potser perquè el contacte físic s'ha assimilat massa al sexual.
Allà no t'invaeixen l'espai físic ni et petonegen ni és freqüent el contacte físic entre homes i dones en la salutació. Entre dones, en canvi, és fàcil que et saludin amb una encaixada, agafant-te la mà o com els jugadors de bàsquet... Però no massa petons, tampoc. I els nens... Els nens s'arrapen! Falten dits a les mans: no t'agafen la mà, si són més de dos, t'agafen els dits directament. I per totes les carreteres del país et saluden quan et veuen.
A més de habari!, vam sentir altres expressions, amb matisos diferents (habari gani o habari yako), de benvinguda (karibu), més col·loquials (sawa sawa per dir molt bé) o que fan servir la canalla (gotta!). Per donar les gràcies, l'èmfasi també el posa el sana: asante o asante sana.
Una de les cançons que més vam sentir i cantar mentre érem a Kenya us pot servir per fer pràctiques. El vídeo té un pèl hortera i la cançó és una mica enfadosa, però penseu que allà "cantar" és sinònim de "ballar"...
I aquí teniu la lletra per si voleu cantar alhora:
Jambo, Jambo Bwana, Hello, Hello Sir, Habari gani, How are you, Mzuri sana. Very fine.
Wageni, mwakaribishwa, Foreigners, you're welcome, Kenya yetu Hakuna Matata. In our Kenya there is no problem.
Kenya nchi nzuri, Kenya is a beautiful country, Hakuna Matata. There is no problem.
Nchi ya maajabu A wonderful country Hakuna Matata. There is no problem.
Nchi yenye amani, A peaceful country, Hakuna Matata. There is no problem.
Hakuna Matata, There is no problem, Hakuna Matata. There is no problem.
Watu wote, Everybody, Hakuna Matata, There is no problem, Wakaribishwa, Are welcome, Hakuna Matata. There is no problem.
Hakuna Matata, There is no problem, Hakuna Matata There is no problem.
La Frankie és l'ànima de Kimlea. És una dona potent, amb un humor invencible i una gran confiança en les persones i en Déu. Hakuna matata no és una frase de la pel·lícula de dibuixos The lion king: és una frase real, que està a l'esperit dels kenyans: No problema!, que diria la Frankie (va viure uns mesos a Madrid i deixa anar frases en castellà a tort i a dret!).
Aquí la teniu:
I si la voleu veure en acció, aquí acompanya uns visitants a conèixer una de les guarderies que des de Kimlea ajuden a portar (com dirien alguns: Introducing Gatina). El vídeo misteriosament té tres minuts repetits. Atenció a les cançons que canta la canalla: n'hi sentireu un parell de conegudes, una que cantem de petits en català, traduïda (he pensat sempre) del francès, i una en castellà que deixo que descobriu pel vostre compte...
Kenya és per a molta gent sinònim de safaris, Nacida libre i Memorias de África. Però la Kenya que hem conegut l'agost de l'any 2007 és molt diferent. Hem tigut la sort d'anar-hi per treballar in situ en alguns dels projectes que havíem estat preparant durant el curs, en col·laboració amb la Fundació Montblanc (a Catalunya) i la Kianda Foundation (Kenya).
A la nostra Kenya els nens petits ploraven perquè no havien vist mai una mzungu (persona blanca en swahili)...
Nosaltres érem aquí. Veieu Tigoni, ente Limuru i Kiambu (la capital del districte)? És força aprop de Nairobi. En aquest mapa híbrid podeu veure com destaca el verd de les plantacions, el vermell de la terra i, a la zona de l'esquerra, es veu ja la vall del Rift.
El nostre paisatge era aquest... si hagués fet sol!!
