La caseta i l'hortet

El xòfer de l'autobús de Kimlea, en Patrick (que es mereix un text per ell sol), és un home que no arriba a la quarantena. Té una dona (no és superflu dir que en té una, allà) i quatre fills, quatre nois, als quals estima de mala manera. Aparentment, una família nombrosa i feliç.
La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km.
Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes.
La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d'on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins... Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase... Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d'en Patrick se'n pot anar sencer a l'educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot.
Si en Patrick s'emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans...
Com en Patrick, n'hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l'hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se'n va amb l'aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil.
I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.






















(amb llicència CC de Brandon Keepers @ Flickr)