Ja tenim el vídeo de Kimlea a la web. Bé, no és pròpiament un vídeo (és més aviat un slideshow presentat en vídeo). L'Esther, una de les que formava part de l'equip de comunicació del grup, ha penjat al seu blog el vídeo que van fer per a la Fundació Montblanc.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gatina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gatina. Mostrar tots els missatges
dijous, 7 de febrer del 2008
divendres, 4 de gener del 2008
És segura Kenya?
L'estiu del 2007 Kenya era segura... amb limitacions, sobretot pels occidentals.
Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l'atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.
Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l'escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat ("atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics...").
Però el que més ens costava d'entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l'entorn i el somriure cordial de la gent!
Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l'altra havia tornat sola de Gatina... es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L'única blanca de Kimlea, la directora del càtering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!
Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els que homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi, s'emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.
En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d'avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d'una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d'homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.
Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l'ocasió...
Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l'atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.
Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l'escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat ("atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics...").
Però el que més ens costava d'entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l'entorn i el somriure cordial de la gent!
I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)
Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l'altra havia tornat sola de Gatina... es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L'única blanca de Kimlea, la directora del càtering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!
Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els que homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi, s'emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.
En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d'avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d'una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d'homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.
Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l'ocasió...
divendres, 28 de desembre del 2007
Sobre els vídeos
Un aclariment: els vídeos que fins a dia d'avui hi ha penjats o enllaçats en aquest blog no són nostres. Els hem trobat a youtube. Però cercant hem anat a parar al blog de la persona que els va fer: podeu trobar el vídeo de Kilea i el de Gatina a Tatiana Zilkova Video Blog.
Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts...
Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts...
dissabte, 22 de desembre del 2007
Jocs i joguines
A Gatina i Maramba els nens juguen com a tot arreu. Pilotes, cordes, bicicletes; cançons enfadoses, jocs de rotllana. Tot és igual i tot és diferent. Les seves cançons infantils podrien haver estat catalanes i vam cantar i ballar amb ells una versió en anglès casolà d'En Joan petit quan balla que va ser un èxit.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
Foto copyright de la Begoña
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Foto copyright de la Begoña
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Foto copyright de la Jelenn
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
Foto copyright de la Begoña
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
diumenge, 16 de desembre del 2007
Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba
Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelenEs difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.
Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.
En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. "Así podré ayudar a mi madre con los pequeños" -me decía-.
Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.
divendres, 30 de novembre del 2007
Algunes fotos de Gatina
La panoràmica general està presa des del camí que baixa de Gatina poble.
Els puntets vermells que gairebé no es veuen són els alumnes de Gatina, que porten un uniforme de jersei vermell i faldilla o pantalons grisos, confeccionats per les alumnes de Kimlea.
Des de prop, l'escola és així:
L'escola té dues finestres i per sota la teulada entra una mica de claror i es ventila. En un camp de treball de l'any anterior van encalar i pintar l'interior. Les dues barraques que es veuen al fons són les letrines. Ja en parlarem un altre dia...
(foto (c) de la superjelenn)
Els puntets vermells que gairebé no es veuen són els alumnes de Gatina, que porten un uniforme de jersei vermell i faldilla o pantalons grisos, confeccionats per les alumnes de Kimlea.
Des de prop, l'escola és així:
(foto (c) de la superjelenn)
L'escola té dues finestres i per sota la teulada entra una mica de claror i es ventila. En un camp de treball de l'any anterior van encalar i pintar l'interior. Les dues barraques que es veuen al fons són les letrines. Ja en parlarem un altre dia...
dimecres, 28 de novembre del 2007
Gatina i Maramba
Des de Kimlea es fan càrrec de dues nursery schools: dues escoles amb nens i nenes petits, en teoria abans de començar la primària (que des de fa pocs anys és obligatòria a Kenya).
Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.
Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.
A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.
Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.
A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.
En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.
Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.
Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.
Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.
A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.
Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.
A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.
En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.
Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.
diumenge, 18 de novembre del 2007
Kilòmetres...
A les entrades anteriors (en el temps) o posteriors (en la posició) es parla del transport a Kenya.
En el fons, no és més que una introducció per això:
En el fons, no és més que una introducció per això:
Foto de la superjelenn
Els nens de Kenya fan kilòmetres per anar a l'escola. Molts kilòmetres caminant, en qualsevol condició atmosfèrica, a vegades sense haver esmorzat (a l'anada) o sense haver dinat (a la tornada). Nens molt petits fan sols el trajecte.
Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.
Foto de la superjelenn
Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.
divendres, 9 de novembre del 2007
Frankie
La Frankie és l'ànima de Kimlea. És una dona potent, amb un humor invencible i una gran confiança en les persones i en Déu. Hakuna matata no és una frase de la pel·lícula de dibuixos The lion king: és una frase real, que està a l'esperit dels kenyans: No problema!, que diria la Frankie (va viure uns mesos a Madrid i deixa anar frases en castellà a tort i a dret!).
Aquí la teniu:
I si la voleu veure en acció, aquí acompanya uns visitants a conèixer una de les guarderies que des de Kimlea ajuden a portar (com dirien alguns: Introducing Gatina). El vídeo misteriosament té tres minuts repetits. Atenció a les cançons que canta la canalla: n'hi sentireu un parell de conegudes, una que cantem de petits en català, traduïda (he pensat sempre) del francès, i una en castellà que deixo que descobriu pel vostre compte...
Aquí la teniu:
I si la voleu veure en acció, aquí acompanya uns visitants a conèixer una de les guarderies que des de Kimlea ajuden a portar (com dirien alguns: Introducing Gatina). El vídeo misteriosament té tres minuts repetits. Atenció a les cançons que canta la canalla: n'hi sentireu un parell de conegudes, una que cantem de petits en català, traduïda (he pensat sempre) del francès, i una en castellà que deixo que descobriu pel vostre compte...
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
