A Kenya van tenir eleccions parlamentàries i presidencials ahir, 27 de desembre. La participació va ser alta, les eleccions van ser renyides i, malgrat alguns petits actes violents, sembla que en general es poden considerar eleccions netes.
A hores d'ara encara no hi ha resultats certs. Sí que se sap que molts dels actuals ministres han perdut els seus escons (18, per ara).
Si voleu tenir notícies sobre Kenya, podeu mirar online els veterans, l'East African Standard i el Daily Nation, o els aglutinadors de notícies com el Kenya Daily o AllAfrica.
divendres, 28 de desembre del 2007
Sobre els vídeos
Un aclariment: els vídeos que fins a dia d'avui hi ha penjats o enllaçats en aquest blog no són nostres. Els hem trobat a youtube. Però cercant hem anat a parar al blog de la persona que els va fer: podeu trobar el vídeo de Kilea i el de Gatina a Tatiana Zilkova Video Blog.
Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts...
Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts...
dissabte, 22 de desembre del 2007
Jocs i joguines
A Gatina i Maramba els nens juguen com a tot arreu. Pilotes, cordes, bicicletes; cançons enfadoses, jocs de rotllana. Tot és igual i tot és diferent. Les seves cançons infantils podrien haver estat catalanes i vam cantar i ballar amb ells una versió en anglès casolà d'En Joan petit quan balla que va ser un èxit.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
Foto copyright de la Begoña
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Foto copyright de la Begoña
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Foto copyright de la Jelenn
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
Foto copyright de la Begoña
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
divendres, 21 de desembre del 2007
Fulles de te i monedes
A Kenya la moneda que es fa servir és el Kenyan shilling (KES als mercats financers, Ksh l'abreviatura local). A l'estiu del 2007, el canvi era entre 65Ksh (si es compraven xílings) i els 85Ksh (si es compraven euros) per euro. Ara ho podeu mirar aquí, per exemple.
A les plantacions, es paga en funció del quilo de fulles de te recollides. Es paguen pocs xílings per quilo: aproximadament un euro al dia. En temporada alta de la planta, es poden arribar a recollir 50 quilos (treballant de sol a sol); en temporada baixa, potser 5 o 10. Cal pensar que fan falta moltes fulles i molts minuts per fer un quilo. Aquesta és una de les raons per les quals els homes no resisteixen a les plantacions: una feina tediosa, cansada i mal pagada.
Una visita al metge (sense medicació ni proves) pot costar 100Ksh. Un matatu fins a l'hospital pot costar 25 Ksh. Dur un nen al metge, per tant, suposa de segur més que el sou d'un dia. I el sou del dia serveix per comprar el menjar, no per pagar hipoteques.
No és d'estranyar, doncs, que entre menjar o anar al metge sovint optin per menjar...
A les plantacions, es paga en funció del quilo de fulles de te recollides. Es paguen pocs xílings per quilo: aproximadament un euro al dia. En temporada alta de la planta, es poden arribar a recollir 50 quilos (treballant de sol a sol); en temporada baixa, potser 5 o 10. Cal pensar que fan falta moltes fulles i molts minuts per fer un quilo. Aquesta és una de les raons per les quals els homes no resisteixen a les plantacions: una feina tediosa, cansada i mal pagada.
Una visita al metge (sense medicació ni proves) pot costar 100Ksh. Un matatu fins a l'hospital pot costar 25 Ksh. Dur un nen al metge, per tant, suposa de segur més que el sou d'un dia. I el sou del dia serveix per comprar el menjar, no per pagar hipoteques.
No és d'estranyar, doncs, que entre menjar o anar al metge sovint optin per menjar...
Promoció de la dona, promoció de tots
A la web de Kimlea s'hi poden llegir algunes històries d'alumnes.
El cas de la Grace, que s'hi explica, és bastant significatiu: el pare marxa de casa, la mare educa els fills a base de sacrificis, només el gran pot estudiar, el qui treballa paga els estudis als germans... A vegades les càrregues familiars són -per al nostre punt de vista- molt fortes, però allà no es contempla d'una altra manera. La solidaritat no és tant una actitud voluntària d'un individu respecte a la societat o a d'altres individus, sinó que la mateixa estructura familiar està construïda donant per descomptat la solidaritat. Bé, potser una mica més de solidaritat dels pares de família seria desitjable...
El cas de la Grace, que s'hi explica, és bastant significatiu: el pare marxa de casa, la mare educa els fills a base de sacrificis, només el gran pot estudiar, el qui treballa paga els estudis als germans... A vegades les càrregues familiars són -per al nostre punt de vista- molt fortes, però allà no es contempla d'una altra manera. La solidaritat no és tant una actitud voluntària d'un individu respecte a la societat o a d'altres individus, sinó que la mateixa estructura familiar està construïda donant per descomptat la solidaritat. Bé, potser una mica més de solidaritat dels pares de família seria desitjable...
Grace Wanjiku (age 24) is currently working at the Cafeteria of Strathmore University. She graduated from Kimlea in 1998 and got her current job immediately after training.
Wanjiku has 3 brothers and 2 sisters. When they were growing up, her father abandoned the family leaving her mother the sole bread winner. She was a tea picker in Maramba Tea Estate where they were paid KShs.2/- per kg of tea leaves picked. On a good day during the peak season, she would pick 50 kgs but during the off-peak season, she sometimes picked only 5 kgs. This income had to cater for food, clothing, fuel and education for the family. In spite of all the hardships, Wanjiku's mother managed to educate her children up to Standard 8 and the first born boy up to Form IV. By the time Wanjiku finished Standard 8, the situation had become too hard for her mother to pay secondary education for her. She then decided to come for training in Kimlea with the aim of helping her mother fend for the family and perhaps educate her younger brothers and sisters better than herself. She successfully completed the course and got a job with Strathmore University Catering Department.
As soon as she started working, Wanjiku decided to divide her monthly salary into 3 portions: one third to cater for her family's household needs, another third to pay for secondary education for her brother who finished Standard 8 one year after her. She then opened a savings account where she deposits the third portion of her salary with which she hopes to start a business of her own in the future.
Her brother has now completed Form IV thanks to Wanjiku's support.
Besides paying school fees for her brother, Wanjiku also used some of her savings to rent a room in Limuru Town for her mother who has now moved out of the Tea Estate. Wanjiku had a kiosk built next to her mother's house in Limuru Town so that she could sell vegetables of all kinds for her living. With the kiosk, her mother earns more than twice the amount she earned as a tea picker, besides living in much better conditions.
To top it all, Wanjiku enrolled for evening classes and sat O level exams as a private candidate last year. She has all along wanted to raise her level of education and it was a great day for her when she learnt that she had passed. It was taxing to go to class from 5.30 to 7.00 pm after a hard day's work, but she was determined to continue her studies. She is currently trying to buy a piece of land for her mother and build her a permanent house. She plans to get married when this is done.
dimecres, 19 de desembre del 2007
Maratons i cooperació
Un personatge que té tants admiradors com detractors, Xavier Sala-i-Martín, escrivia a La Vanguardia el dia 17 un article sobre la Marató de TV3 i les necessitats oblidades de molts racons de món. Podeu trobar l'article de La Vanguardia no pas a la seva web, sinó a la de l'autor.
Hi ha dues idees de l'article interessants. La primera, el cas que explica de Ghana.
A Kimlea, això està resolt: col·laborant amb Kimlea, són les mateixes dones africanes les que ajuden a sortir del cercle viciós les altres dones africanes, parlant el mateix llenguatge verbal, cultural i vital.
La segona idea:
Sense opinar, però fent números: 6.000.000 euros de la Marató equivalen a 20.000 beques de Kimlea: 20.000 cursos de 20.000 noies que poden canviar la seva vida i, com bé expliquen a Kimlea, les de les seves famílies, perquè aprenen sobre salut, higiene, alimentació i tècniques de producció agrícola i tèxtil, poden muntar algun petit negoci o incorporar-se al mercat laboral i, sobretot, es fan conscients de la seva pròpia dignitat.
Hi ha dues idees de l'article interessants. La primera, el cas que explica de Ghana.
Accra, Ghana. Enero de 2004. Emmanuel Teteeh Kuadzi acaba sus estudios de secundaria. Observa que Ghana está experimentando un boom económico y muchas empresas quieren conectarse a internet. Emmanuel, que es aficionado a la informática, ve la oportunidad de negocio y crea una empresa de diseño de páginas web. Primero trabaja solo, pero la faena se le acumula y pronto tiene que contratar a un compañero… y luego a otro… y en menos de un año, 22 jóvenes entusiastas trabajan con él diseñando e instalando páginas web.
Frankfurt , Alemania. Enero de 2006. GTZ, una ONG creada por el gobierno alemán para fomentar el “desarrollo sostenible”, estima que una de las causas de la pobreza en África es que la ineficiencia de sus empresas les impide crear empleos bien remunerados. GTZ piensa que una manera de ayudar a aumentar su competitividad es integrar a esas empresas al ciberespacio. La ONG decide utilizar a su ejército de voluntarios alemanes para crear páginas web y regalárselas a todas las empresas africanas que lo deseen.
El diagnóstico de GTZ es totalmente acertado: es cierto que uno de los principales problemas de África es que sus empresas son ineficientes y no crean empleo de alto valor añadido. Su acción, sin embargo, no sólo no soluciona el problema sino que tiene consecuencias catastróficas: gracias a su (sin duda bien intencionada) intervención, Emmanuel ve como su empresa se arruina y 22 jóvenes africanos pierden su puesto de trabajo. Seguramente los alemanes nunca se dieron cuenta del mal que causaron a unos emprendedores que enviaron al paro. De haberse enterado, seguramente hubieran actuado de manera distinta. Por ejemplo, si en lugar de utilizar voluntarios alemanes para producir las páginas web gratuitas, GTZ hubiera contratado a la empresa de Emmanuel para que las diseñara y después las hubieran regalado a las empresas africanas, la ONG alemana habría obtenido el mismo objetivo (que no era otro que las empresas africanas tuvieran sus páginas web) sin acabar matando esa iniciativa empresarial que África tanto necesita.
A Kimlea, això està resolt: col·laborant amb Kimlea, són les mateixes dones africanes les que ajuden a sortir del cercle viciós les altres dones africanes, parlant el mateix llenguatge verbal, cultural i vital.
La segona idea:
El problema de todo esto es que, al utilizar un medio tan potente como la televisión recaudar dinero, TV3 acaba desviando seis millones de euros que los catalanes podrían dedicar a financiar otro tipo de proyectos como la educación de niños pobres o el tratamiento de enfermedades que afectan solamente a ciudadanos africanos pobres. De alguna manera la Marató de TV3 acaba “quitando” dinero a proyectos importantes que reciben poca financiación para dárselo a proyectos igualmente importantes… pero que acabarían siendo financiados por multinacionales farmacéuticas o gobiernos occidentales ricos.
Sense opinar, però fent números: 6.000.000 euros de la Marató equivalen a 20.000 beques de Kimlea: 20.000 cursos de 20.000 noies que poden canviar la seva vida i, com bé expliquen a Kimlea, les de les seves famílies, perquè aprenen sobre salut, higiene, alimentació i tècniques de producció agrícola i tèxtil, poden muntar algun petit negoci o incorporar-se al mercat laboral i, sobretot, es fan conscients de la seva pròpia dignitat.
diumenge, 16 de desembre del 2007
Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba
Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelenEs difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.
Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.
En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. "Así podré ayudar a mi madre con los pequeños" -me decía-.
Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.
Mercats i fires
La fira de Santa Llúcia d'aquests dies és el més semblant a les botiguetes que es troben per Kenya que tenim per aquí. Als mall d'allà hi ha supermercats molt semblant als nostres (encara que amb algunes marques diferents, evidentment), com per exemple Uchumi. Fins i tot hi ha centres comercials com Nakumatt, que obren les 24 hores.
Però a la majoria de les poblacions com les de Limuru i voltants hi ha botigues petites als baixos de les cases, botigues que són parades com les de la fira, parades de mercat (sovint de fusta) i, a les afores, qualsevol cosa que permeti oferir el producte: a les carreteres es venen els productes locals sense problema.
Aquesta foto és una vista del mercat i les botigues, a Limuru:
Però a la majoria de les poblacions com les de Limuru i voltants hi ha botigues petites als baixos de les cases, botigues que són parades com les de la fira, parades de mercat (sovint de fusta) i, a les afores, qualsevol cosa que permeti oferir el producte: a les carreteres es venen els productes locals sense problema.
Aquesta foto és una vista del mercat i les botigues, a Limuru:
Les parades "oficials" són aquestes casetes d'uralita:
Les parades de mercat, posades amb molt gust habitualment, són d'aquesta mena:
Però, de fet, cadascú fa el que pot per vendre el que sigui a qualsevol lloc:
(Totes les fotos són (c) de la superjelenn)
(Totes les fotos són (c) de la superjelenn)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
