(la ciutat vella de Mombasa, foto copyright de scarlettina a Flickr)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kimlea 08. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kimlea 08. Mostrar tots els missatges
dissabte, 16 de febrer del 2008
Mombasa a la vista!
Mentre la situació sembla que es va apaivagant i per altra banda Kofi Annan, el grup de persones eminents i els representants dels dos principals partits treballen per arribar a una sortida consensuada de la situació actual, que sembla que passarà per un govern compartit i la creació de la figura del primer ministre, ens arriba una notícia de la Frankie amb molta il·lusió: començarà una iniciativa semblant a Kimlea a Mombasa, la segona ciutat més important de Kenya, a la costa. Ja hi ha cent dones pels cursos d'alfabetització d'adults...
diumenge, 10 de febrer del 2008
Notícies de Kimlea
Escriuen des de Kimlea sobre la situació en aquella zona de Kenya, a la qual hem fet referència en diversos posts. A més de moltes notícies sobre la Clínica, Maramba i Gatina, que ja explicarem, la Frankie diu:
Although there were skirmishes in Limuru and Tigoni, they did not reach us, thanks be to God. The people in Maramba and Gatina are okay. There is no problem in the plantations now but in some of them the people who were not Kikuyus have been sent away to their ancestral homes.És moment d'aconseguir encara més recursos! Recordem a tothom que hi ha una festa divendres vinent amb aquesta finalitat...
In Kimlea we have not been affected at all but there are several students whose families were affected and some are living in the displacement camps in a miserable situation. We are studying ways of helping them even if only with food, clothing and medicine. We have been going with groups of our students to visit those in the displacement camp in Limuru (about 1000 families) and the situation is pathetic. It makes me cry and I feel helpless to solve a problem of such magnitude.
Kianda Foundation is currently working on a plan to train the young girls and mothers from these camps in Kimlea until they are settled elsewhere.
dijous, 7 de febrer del 2008
Entre poc i massa: el dilema dels medicaments a Àfrica
Entre el grup de gent que vam anar a Kimlea, hi havia un bon equip de farmàcia. I el treball amb la farmàcia de Kimlea Clinic va ser un dels més interessants dels nostres projectes. Amb sorpreses.
Abans de marxar, com sembla lògic, havíem pensat que una de les necessitats bàsiques que podíem ajudar a cobrir era el dels medicaments pel dispensari. Sembla evident, oi?
Doncs no, no ho és. En el nostre cas, tot i endur-nos uns quants quilos, no ho va ser. Per tres motius:
(foto de la superjelenn)
Primer:
Molts dels medicaments que aquí ens van donar allà no serveixen. A vegades perquè són per malalties que allà no són rellevants. Però també perquè aquí tenim un nivell de sofisticació en els medicaments que a Àfrica no només és innecessari sinó que arriba a ser contraproduent, perquè els africans encara no han creat resistència. A l’OMS, que té un programa especial sobre la resistència als medicaments, preocupa especialment pel que fa als tractaments contra la malària, la tuberculosi i la SIDA.
El Health Ministry de Kenya ofereix, per exemple, a través del Kenya Malaria Information Service, aquesta informació per districtes en el cas de la malària.
Si algú s’hi vol entretenir, aquí pot buscar-hi els medicaments acceptats pel Pharmacy & Poisons Board del Ministeri de Salut kenyà.
En la mateixa línia, és interessant la web de la campanya que ha promogut Farmaceuticos Mundi amb altres organitzacions: Medicaments que no curen.
Podeu jugar a trobar medecines que es poden recollir per a altres països.
Segon:
Els medicaments que vam comprar aquí, tot i fer-ho a través de Farmamundi, eren més cars que els genèrics que es poden comprar a Kenya mateix. A més del paperam legal que cal fer per poder-los treure i entrar, un cop allà et trobes que els preus per genèrics, d’una qualitat similar, són més baixos.
A més, canvia la forma de dispensació: allà es fa servir molt la solució líquida, mentre aquí tenim majoritàriament comprimits o càpsules; allà el medicament se’t dóna en la quantitat ajustada al tractament, aquí els rebem en envasos tipificats. I si són d’allà, l’etiquetatge és més familiar i senzill. Per tant, una de les primeres conclusions va ser que valia més portar diners per medicaments que medicaments directament. Potser a altres països africans hi ha problemes d’existències o distribució, però a Kenya no sembla que sigui el cas.
Tercer:
I un tercer aspecte és que allà reben diners de fundacions i altres entitats per comprar medicaments, però sovint en unes condicions enverinades: per exemple, reben un donatiu que han de justificar en un marge de temps concret. Conseqüència: han de gastar TOTS els diners comprant les medecines que necessiten i més de les que necessiten, perquè, si no, es queden sense les que necessiten.
Quan vam arribar a Kimea, ens va passar: hi havia caixes senceres de medicaments que caducaven aviat i sabien perfectament que no els gastarien. Els aprofiten, perquè quan s’acosta la data i ja veuen el que els sobrarà des de Kimlea els porten als hospitals propers, on tenen sortida.
Parlant amb elles, el que seria més útil seria tenir a la central de genèrics a la qual fan les comandes un compte per Kimlea. Així, carregant al compte, podrien anar fent les comandes per trimestres, adequades a les seves necessitats i sense el risc de la caducitat.
Una altra manera que vèiem de superar aquesta dificultat habitual en què es troben per la manera com està plantejada la cooperació als països en desenvolupament és dedicar part dels diners no directament a medicaments, sinó a altres productes sanitaris. De cara a l’any vinent, el nostre projecte és aconseguir tests de malària, febre tifoidea i SIDA, que són els mals endèmics a la zona; tot i que a Tigoni tenen força sort amb la malària, com podeu veure a aquest mapa en PDF de distribució de la malària a Kenya, perquè són a 2.000 metres i lluny de llacs i costa.
Abans de marxar, com sembla lògic, havíem pensat que una de les necessitats bàsiques que podíem ajudar a cobrir era el dels medicaments pel dispensari. Sembla evident, oi?
Doncs no, no ho és. En el nostre cas, tot i endur-nos uns quants quilos, no ho va ser. Per tres motius:
(foto de la superjelenn)
Primer:
Molts dels medicaments que aquí ens van donar allà no serveixen. A vegades perquè són per malalties que allà no són rellevants. Però també perquè aquí tenim un nivell de sofisticació en els medicaments que a Àfrica no només és innecessari sinó que arriba a ser contraproduent, perquè els africans encara no han creat resistència. A l’OMS, que té un programa especial sobre la resistència als medicaments, preocupa especialment pel que fa als tractaments contra la malària, la tuberculosi i la SIDA.
El Health Ministry de Kenya ofereix, per exemple, a través del Kenya Malaria Information Service, aquesta informació per districtes en el cas de la malària.
Si algú s’hi vol entretenir, aquí pot buscar-hi els medicaments acceptats pel Pharmacy & Poisons Board del Ministeri de Salut kenyà.
En la mateixa línia, és interessant la web de la campanya que ha promogut Farmaceuticos Mundi amb altres organitzacions: Medicaments que no curen.
Podeu jugar a trobar medecines que es poden recollir per a altres països.
Segon:
Els medicaments que vam comprar aquí, tot i fer-ho a través de Farmamundi, eren més cars que els genèrics que es poden comprar a Kenya mateix. A més del paperam legal que cal fer per poder-los treure i entrar, un cop allà et trobes que els preus per genèrics, d’una qualitat similar, són més baixos.
A més, canvia la forma de dispensació: allà es fa servir molt la solució líquida, mentre aquí tenim majoritàriament comprimits o càpsules; allà el medicament se’t dóna en la quantitat ajustada al tractament, aquí els rebem en envasos tipificats. I si són d’allà, l’etiquetatge és més familiar i senzill. Per tant, una de les primeres conclusions va ser que valia més portar diners per medicaments que medicaments directament. Potser a altres països africans hi ha problemes d’existències o distribució, però a Kenya no sembla que sigui el cas.
(foto de la superjelenn)
Tercer:
I un tercer aspecte és que allà reben diners de fundacions i altres entitats per comprar medicaments, però sovint en unes condicions enverinades: per exemple, reben un donatiu que han de justificar en un marge de temps concret. Conseqüència: han de gastar TOTS els diners comprant les medecines que necessiten i més de les que necessiten, perquè, si no, es queden sense les que necessiten.
Quan vam arribar a Kimea, ens va passar: hi havia caixes senceres de medicaments que caducaven aviat i sabien perfectament que no els gastarien. Els aprofiten, perquè quan s’acosta la data i ja veuen el que els sobrarà des de Kimlea els porten als hospitals propers, on tenen sortida.
Parlant amb elles, el que seria més útil seria tenir a la central de genèrics a la qual fan les comandes un compte per Kimlea. Així, carregant al compte, podrien anar fent les comandes per trimestres, adequades a les seves necessitats i sense el risc de la caducitat.
Una altra manera que vèiem de superar aquesta dificultat habitual en què es troben per la manera com està plantejada la cooperació als països en desenvolupament és dedicar part dels diners no directament a medicaments, sinó a altres productes sanitaris. De cara a l’any vinent, el nostre projecte és aconseguir tests de malària, febre tifoidea i SIDA, que són els mals endèmics a la zona; tot i que a Tigoni tenen força sort amb la malària, com podeu veure a aquest mapa en PDF de distribució de la malària a Kenya, perquè són a 2.000 metres i lluny de llacs i costa.
dijous, 31 de gener del 2008
Limuru a les notícies, per desgràcia
El vídeo correspon a primers de gener, però permet fer-se càrrec del que passa prop de Kimlea.
Desplaçats a Tigoni
Sembla que a l'estació de policia de Tigoni s'hi va amuntegant gent. la CNN ho explica així:
Un policia vigilant un camp de refugiats prop de Limuru (EFE)
Intentarem tenir notícies noves de les de Kimlea.
Però la premsa kenyana diu clarament:Just Wednesday, Mwangi said, 6,000 people converged on an internally displaced persons camp on the very day it opened, in the town of Limuru, in central Kenya.
That camp is one of roughly 300 internally displaced camps in Kenya, which has long sheltered hundreds of thousands of refugees from other nations in sprawling refugee camps but has erected such camps for uprooted Kenyans only after natural disasters, Mwangi said.
"We've never known internally displaced camps like this," he said.
In Limuru, 6,000 displaced people were camping at the Tigoni police station, up from only 45 on Friday last week.
Un policia vigilant un camp de refugiats prop de Limuru (EFE)
Intentarem tenir notícies noves de les de Kimlea.
Plantacions en crisi
Per molt que vulguem, no podem prescindir del que està passant a Kenya.
Una notícia recent publicada per la UN Office for the Coordination of Humanitarian Affairs explica com la situació actual ha afectat les plantacions dels voltants de Limuru, on és Kimlea.
Una notícia recent publicada per la UN Office for the Coordination of Humanitarian Affairs explica com la situació actual ha afectat les plantacions dels voltants de Limuru, on és Kimlea.
Blow to horticulture
The horticultural industry, which is a major employer, has also been hard hit. "There is fear all over with vehicles being burnt. Most of our clients are also not placing orders for our products," Gerrison Wachira, a grader with the horticultural farmers and exporters' organisation, said.
"We rely on produce coming in from some of the worst-affected areas, such as Eldoret, for passion fruits," Wachira said.
He said the organisation, which had already laid off casual workers, had been on the verge of closing. "We are going to ship our produce for the first time this month next week," he said.
The organisation normally ships its produce three times a month and employs at least 80 casual workers who earn 300 shillings ($4) per day. Other horticultural organisations employ hundreds of casual workers.
"Most firms have reduced their manpower," he said.
The organisation, which mainly relies on road transport by night, has been hit by the insecurity, with most stakeholders considering using local airports, which are more expensive, to transport their produce.
"The government should ensure that there is security for everyone," Wachira said. "The leaders should talk together and preach peace; they are the ones who have not communicated with the people."
According to the Secretary General of the Kenyan chapter of the Central Organisation of Trade Unions (COTU), Francis Atwoli, the crisis will have hit the broader economy.
Already, at least 60,000 people lost their jobs in tea farms in Kericho, 20,000 in Nandi hills, and 10,000 in Limuru, Atwoli said. Another 40,000 workers were let go in Naivasha, with the government providing security in the horticultural farms in the area, he said. Hundreds more had lost jobs within commerce, in banks and supermarkets, for example, after finding it unsafe to continue working in some areas, he said.
At least 400,000 people are expected to lose their jobs if the crisis continues, with a knock-on effect in neighbouring, landlocked Uganda, which relies heavily on Kenya's transport network for its imports.
Some industries in the country were not functioning as they should, with employees being laid off, Uganda's deputy prime minister, Eriya Kategaya, said on local television on 30 January. "Factories are being forced to retrench workers," Kategaya said.
Una beca, mitja vida
Un dels objectius del projecte Kimlea 2008 és aconseguir beques per a les alumnes de Kimlea.
Un curs acadèmic a Kimlea costa uns 250€. Amb 50€ més, les alumnes poden dinar tot el curs. Si no, des de les 9 fins a les 5 no mengen: només quan tenen classe de cuina, que es mengen el que han cuinat. I a vegades fan quilòmetres fins a arribar a casa.
Aquí podeu veure-les a la festa de final de curs:
Parlant amb la Principal de Kimlea, la Frankie, vam veure que apujant la beca a 300€ ens asseguràvem que una estudiant podia treure profit de tot el curs.
El nostre plantejament és que, a més dels dos anys de Kimlea, hi hagi una tercera beca per a les alumnes, en forma de microcrèdit, per tal que en acabar els estudis puguin comprar alguna eina de treball per produir: una màquina de cosir, un forn, un màquina de tricotar... D'aquesta manera, la tercera beca suposa facilitar la creació de microempreses i a la llarga de cooperatives formades per dones que produeixen per al mateix sector.
Podeu veure el programa d'assignatures dels dos anys. I us oferim també el que expliquen des de la Fundació Kianda sobre les noies que reben les beques.
Un testimoni del 2005:
Les beques es canalitzen a Kimlea via la Fundació Montblanc, que té un conveni amb la Fundació Kianda.
Un curs acadèmic a Kimlea costa uns 250€. Amb 50€ més, les alumnes poden dinar tot el curs. Si no, des de les 9 fins a les 5 no mengen: només quan tenen classe de cuina, que es mengen el que han cuinat. I a vegades fan quilòmetres fins a arribar a casa.
Aquí podeu veure-les a la festa de final de curs:
Parlant amb la Principal de Kimlea, la Frankie, vam veure que apujant la beca a 300€ ens asseguràvem que una estudiant podia treure profit de tot el curs.
El nostre plantejament és que, a més dels dos anys de Kimlea, hi hagi una tercera beca per a les alumnes, en forma de microcrèdit, per tal que en acabar els estudis puguin comprar alguna eina de treball per produir: una màquina de cosir, un forn, un màquina de tricotar... D'aquesta manera, la tercera beca suposa facilitar la creació de microempreses i a la llarga de cooperatives formades per dones que produeixen per al mateix sector.
Podeu veure el programa d'assignatures dels dos anys. I us oferim també el que expliquen des de la Fundació Kianda sobre les noies que reben les beques.
Un testimoni del 2005:
En Kimlea nos proponemos ayudar a estas chicas para que se ganen la vida por sí mismas y puedan ayudar a sus familias. Aquí aprenden costura, punto con máquina de tricotar, cocina, cría de conejos, producción de miel de abejas, horticultura, etc.I un altre del 2006:
Nuestro objetivo es que, al cabo de dos años encuentren empleo, y se puedan mantener económicamente por sí mismas, cosiendo, vendiendo lo que cocinen o poniendo un puesto de comidas.
Una de ellas, que ha terminado ya su estudios en Kimlea, ha instalado un hornillo de carbón cerca de la carretera. Hace unos bollos que llaman “mandazi”, muy típicos de esta zona, y los va vendiendo a la gente que pasa.
Otras chicas han podido comprar una máquina de coser y han puesto al lado de su casa un pequeño taller, hecho con tablas ; o han encontrado trabajo en fábricas de ropa, en empresas de limpieza, en la cocina de hospitales, de colegios, etc.
Cada una escoge lo que le gusta más o para lo que tiene mas habilidad. Ésta es la ventaja de la formacion profesional tan heterogenea que reciben en Kimlea y que las habilita para ganarse la vida, además de ayudar a sus familias.
En Kimlea pagan una cantidad muy baja -euro y medio al mes- porque no es conveniente dar esa formación gratis: aquí lo que no se paga no se valora.
Pero ni siquiera tienen dinero para esa cantidad que, como se puede ver, es simbólica. Para que puedan pagar ese euro y medio hay que proporcionarles algún trabajo en la escuela, para que tengan la responsabilidad y la alegría de autocostearse sus propios estudios.
Las clases se dan durante el día y muchas de ellas no comen prácticamente nada hasta que llegan a sus casas por la noche. Casi nunca comen carne, porque es muy cara. Su comida básica es el “ugali”, una mezcla de harina de maíz con agua, una especie de pasta, muy espesa; y el “irio”, que se hace con maíz, alubias, patatas y verduras, cocidas y machacadas como un puré.
Las que pueden, se traen de su casa un poco de maíz cocido, que se toman a mediodía en la escuela. En la escuela les dejan aguacates y frutas de los árboles, para que no estén con el estómago vacío.
Les escribo para pedirles que contribuyan con Kimlea pagando una beca.
Como todas las chicas son pobres, se necesitan 150 becas.
Al ayudarlas se contribuye a que tengan su profesión, y puedan vivir de forma más humana, ayudando a su familia.
El primer dinero que ganan estas chicas suelen emplearlo en enviar a sus hermanos al colegio.
Con esa beca, se las saca de la miseria para siempre.
Kimlea está en el distrito de Kiambú, en Kenia. La escuela es para chicas sin medios económicos y sin posibilidad de tener un training que les facilite ganarse la vida. Muchas de ellas son hijas de los recolectores de té de la zona, que ganan menos de un euro al DIA, y con ello tienen que sacar adelante a la familia.I repetim el vídeo on les veieu a classe:
Los estudios en esta escuela son de 2 años y reciben educación técnica en agricultura, punto a máquina, costura, cocina, ingles y algo básico en contabilidad y negocios. Las clases son diarias de 8.30 a 4.30. Muchas de las alumnas tienen que andar unos 10 Km. para llegar a la escuela, y también muchas no comen más que una vez al día.
Se entrevistan a las chicas para ver si tienen los mínimos conocimientos para entender las clases y beneficiarse del curso. Si se ve que no pueden, se les invita a hacer el curso los sábados y durante las vacaciones, donde tenemos menos chicas y se les puede dar mas atención personal. Los padres o responsables de las chicas también vienen a la entrevista para que se responsabilicen de los estudios de sus hijas, pues hay el peligro que cuando las necesitan para trabajar en algo dejan de venir a la escuela.
Durante los dos años las alumnas, con la ayuda de las profesoras, descubren la asignatura que les va más o con la que les gustaría ganarse la vida. Al terminar sus estudios algunas consiguen empleo en cafeterías, talleres, casas privadas, etc. y otras empiezan sus pequeñas industrias vendiendo comida, tejiendo, como costureras, etc.
Lo mejor de todo es la repercusión que tiene en ellas y sus familias. Al empezar a ganarse la vida resuelven los problemas básicos de sus familias y así al ayudar a una alumna estamos ayudando a toda una familia. Con las becas recibidas UMBELE esta ayudando a 46 familias.
20 de las becadas terminan sus estudios en noviembre de 2006, pues recibieron la beca para su segundo año. Sus nombres son: Ann Kajuju, Sophia Njoki, Purity Wanjiku, Monica Njoki, Mary Njeri, Hellen Wanjiru, Joyce Waringa, Margaret Nyambura, Mary Mwathimba, Millicent Gitonga, Nancy Njoki, Susan Njeri, Teresia Nyakio, Beatrice Murugi, Catherine Wangari, Hannah Wamuthithi, Hannah Wanjiru, Fidelis Wanjiru, Grace Wanjiru and Elizabeth Wanjiru.
Por ejemplo Hannah Wamuthithi reside ahora con su abuela, pues sus padres viven muy lejos de la escuela. Así y todo tiene que andar todos los días 14 Km. Además antes y después de la escuela tiene que ayudar a su abuela a traer agua que está a varios kilómetros de distancia, recoger leña, etc. Otra de ellas, Nancy Njoki, trabaja durante los fines de semana para poder comprarse los materiales que necesita para el curso. Margaret Nyambura no tiene padre, su madre no tiene trabajo fijo y muchas veces no tienen suficiente para comer.
Las que sobresalen en este grupo son: Aniñe Kajuju, Fidelis Wanjiru y Elizabeth Wanjiru. Pensamos que podrán llegar a hacer algo grande.
Esta clase ha empezado ahora a preparar propuestas de negocios que podrían empezar. Esto les ayuda a abrir sus horizontes y a considerar distintas opciones para su futuro.
Las otras 26 becadas terminarán el año que viene y para estas necesitamos la beca para su segundo año. De entre ellas 5 fueron reemplazadas por otras por las siguientes razones:
- Maria Njeri Njoroge se casó de repente y tuvo que ir al sitio de donde procedía su marido. Fue reemplazada con Lydia Wambui Nyaga
- Maureen Nyambura, los padres consiguieron una plaza en un colegio de secundaria. La reemplazó Phyllis Njeri Kuria
- Rahab Waithera, vivía muy lejos y pensaba que conseguiría algún sitio donde estar, pero no pudo. La reemplazó Phibian Mmboga Manaseh
- Rebecca Nyakeru, pudo conseguir un colegio de secundaria. Reemplazada con Sarah Wanjiru Ndichu
- Alice Wairimu Mwangi, no tenía interés y se le aconsejó que lo dejara. La reemplazó Veronica Marita
Durante los primeros meses del primer año siempre hay un poco de movimiento por distintos problemas que surgen.
Además de las 5 reemplazadas las 21 restantes son las siguientes: Anne Nyambura, Mary Nyambura, Gertrude Wangui, Mary Wanjiku, Racheal Mberete, Veronicah Nyambura, Mary Wambui, Julia Nduta, Serah Nyamboke, Teresia Wamaitha, Leah Wanjiku, Hannah Wangui, Monica Njoki, Milka Wanjiku, Caroline Njeri, Catherine Waringa, Cecilia Nyambura, Grace Wambui, Josephine Ngendo, Lucy Wanjiru, and Margaret Wambui.
Muchos de los nombres son iguales, pero no quiere decir que son familiares. Muchas de estas chicas son de la tribu Kikuyu, por la zona de donde proceden, y los nombres africanos de cada tribu no son muy variados, por eso se repiten mucho.
Les beques es canalitzen a Kimlea via la Fundació Montblanc, que té un conveni amb la Fundació Kianda.
dimarts, 22 de gener del 2008
KIMLEA 08
El Projecte Kimlea comença un nou curs!
Hem estat alguns dies escrivint sobre la situació a Kenya perquè semblava una mica incoherent parlar de les condicions de vida d'un raconet d'aquell país mentre el país sencer se n'anava en orris.
Però ara ja toca, independentment del que passi allà, tornar a parlar de Kimlea perquè ja comencem a buscar recursos pels projectes d'enguany, dels quals parlarem als propers posts.
La primera iniciativa és una festa. Copiem la convocatòria que a molta gent li haurà arribat per mail:
Hem estat alguns dies escrivint sobre la situació a Kenya perquè semblava una mica incoherent parlar de les condicions de vida d'un raconet d'aquell país mentre el país sencer se n'anava en orris.
Però ara ja toca, independentment del que passi allà, tornar a parlar de Kimlea perquè ja comencem a buscar recursos pels projectes d'enguany, dels quals parlarem als propers posts.
La primera iniciativa és una festa. Copiem la convocatòria que a molta gent li haurà arribat per mail:
La fiesta es el viernes 15 de febrero en la discoteca SOL Club (Villarroel 216), a partir de las 24:00 h y estará genial. Esperamos mucha gente y os animo a que vengáis, hagáis correr la voz y nos enviéis a un montón más. El dinero de la entrada (15,-€ por persona) va destinado íntegramente a un proyecto en la localidad de Limuru, cerca de Nairobi y es para mejorar la asistencia médica y social de toda esa gente. Está respaldado por la Fundació Montblanc.O sigui que ja ho sabeu!
Las entradas las podéis comprar en la tienda Aïta de la calle Calvet nº 17 (horario de 10h a 14:30h y 15:30h a 20:30h. Los sábados de 10h a 14h y de 17h a 20:30h), o en la tienda Aïta de la calle Manila nº 45 (horario de 10h a 14:00h y de 17:00h a 20:30h. Los sábados de 10h a 14:00h).
En caso de que alguien quiera hacer un donativo, puede ingresarlo en el número de cuenta 0075-1335-01-0600033607, indicando como concepto "Kimlea 2008".
Cualquier cosa podéis poneros en contacto conmigo (Ana: 696084380) o con Mª Alba (639056838).
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
