Limuru a les notícies, per desgràcia

El vídeo correspon a primers de gener, però permet fer-se càrrec del que passa prop de Kimlea.

Desplaçats a Tigoni

Sembla que a l'estació de policia de Tigoni s'hi va amuntegant gent. la CNN ho explica així:

Just Wednesday, Mwangi said, 6,000 people converged on an internally displaced persons camp on the very day it opened, in the town of Limuru, in central Kenya.

That camp is one of roughly 300 internally displaced camps in Kenya, which has long sheltered hundreds of thousands of refugees from other nations in sprawling refugee camps but has erected such camps for uprooted Kenyans only after natural disasters, Mwangi said.

"We've never known internally displaced camps like this," he said.

Però la premsa kenyana diu clarament:

In Limuru, 6,000 displaced people were camping at the Tigoni police station, up from only 45 on Friday last week.

Un policia vigilant un camp de refugiats prop de Limuru (EFE)

Intentarem tenir notícies noves de les de Kimlea.

Plantacions en crisi

Per molt que vulguem, no podem prescindir del que està passant a Kenya.

Una notícia recent publicada per la UN Office for the Coordination of Humanitarian Affairs explica com la situació actual ha afectat les plantacions dels voltants de Limuru, on és Kimlea.

Blow to horticulture

The horticultural industry, which is a major employer, has also been hard hit. "There is fear all over with vehicles being burnt. Most of our clients are also not placing orders for our products," Gerrison Wachira, a grader with the horticultural farmers and exporters' organisation, said.
"We rely on produce coming in from some of the worst-affected areas, such as Eldoret, for passion fruits," Wachira said.
He said the organisation, which had already laid off casual workers, had been on the verge of closing. "We are going to ship our produce for the first time this month next week," he said.
The organisation normally ships its produce three times a month and employs at least 80 casual workers who earn 300 shillings ($4) per day. Other horticultural organisations employ hundreds of casual workers.
"Most firms have reduced their manpower," he said.
The organisation, which mainly relies on road transport by night, has been hit by the insecurity, with most stakeholders considering using local airports, which are more expensive, to transport their produce.
"The government should ensure that there is security for everyone," Wachira said. "The leaders should talk together and preach peace; they are the ones who have not communicated with the people."
According to the Secretary General of the Kenyan chapter of the Central Organisation of Trade Unions (COTU), Francis Atwoli, the crisis will have hit the broader economy.
Already, at least 60,000 people lost their jobs in tea farms in Kericho, 20,000 in Nandi hills, and 10,000 in Limuru, Atwoli said. Another 40,000 workers were let go in Naivasha, with the government providing security in the horticultural farms in the area, he said. Hundreds more had lost jobs within commerce, in banks and supermarkets, for example, after finding it unsafe to continue working in some areas, he said.
At least 400,000 people are expected to lose their jobs if the crisis continues, with a knock-on effect in neighbouring, landlocked Uganda, which relies heavily on Kenya's transport network for its imports.
Some industries in the country were not functioning as they should, with employees being laid off, Uganda's deputy prime minister, Eriya Kategaya, said on local television on 30 January. "Factories are being forced to retrench workers," Kategaya said.

Una beca, mitja vida

Un dels objectius del projecte Kimlea 2008 és aconseguir beques per a les alumnes de Kimlea.

Un curs acadèmic a Kimlea costa uns 250€. Amb 50€ més, les alumnes poden dinar tot el curs. Si no, des de les 9 fins a les 5 no mengen: només quan tenen classe de cuina, que es mengen el que han cuinat. I a vegades fan quilòmetres fins a arribar a casa.

Aquí podeu veure-les a la festa de final de curs:

Parlant amb la Principal de Kimlea, la Frankie, vam veure que apujant la beca a 300€ ens asseguràvem que una estudiant podia treure profit de tot el curs.

El nostre plantejament és que, a més dels dos anys de Kimlea, hi hagi una tercera beca per a les alumnes, en forma de microcrèdit, per tal que en acabar els estudis puguin comprar alguna eina de treball per produir: una màquina de cosir, un forn, un màquina de tricotar... D'aquesta manera, la tercera beca suposa facilitar la creació de microempreses i a la llarga de cooperatives formades per dones que produeixen per al mateix sector.

Podeu veure el programa d'assignatures dels dos anys. I us oferim també el que expliquen des de la Fundació Kianda sobre les noies que reben les beques.

Un testimoni del 2005:

En Kimlea nos proponemos ayudar a estas chicas para que se ganen la vida por sí mismas y puedan ayudar a sus familias. Aquí aprenden costura, punto con máquina de tricotar, cocina, cría de conejos, producción de miel de abejas, horticultura, etc.

Nuestro objetivo es que, al cabo de dos años encuentren empleo, y se puedan mantener económicamente por sí mismas, cosiendo, vendiendo lo que cocinen o poniendo un puesto de comidas.

Una de ellas, que ha terminado ya su estudios en Kimlea, ha instalado un hornillo de carbón cerca de la carretera. Hace unos bollos que llaman “mandazi”, muy típicos de esta zona, y los va vendiendo a la gente que pasa.

Otras chicas han podido comprar una máquina de coser y han puesto al lado de su casa un pequeño taller, hecho con tablas ; o han encontrado trabajo en fábricas de ropa, en empresas de limpieza, en la cocina de hospitales, de colegios, etc.

Cada una escoge lo que le gusta más o para lo que tiene mas habilidad. Ésta es la ventaja de la formacion profesional tan heterogenea que reciben en Kimlea y que las habilita para ganarse la vida, además de ayudar a sus familias.

En Kimlea pagan una cantidad muy baja -euro y medio al mes- porque no es conveniente dar esa formación gratis: aquí lo que no se paga no se valora.

Pero ni siquiera tienen dinero para esa cantidad que, como se puede ver, es simbólica. Para que puedan pagar ese euro y medio hay que proporcionarles algún trabajo en la escuela, para que tengan la responsabilidad y la alegría de autocostearse sus propios estudios.

Las clases se dan durante el día y muchas de ellas no comen prácticamente nada hasta que llegan a sus casas por la noche. Casi nunca comen carne, porque es muy cara. Su comida básica es el “ugali”, una mezcla de harina de maíz con agua, una especie de pasta, muy espesa; y el “irio”, que se hace con maíz, alubias, patatas y verduras, cocidas y machacadas como un puré.

Las que pueden, se traen de su casa un poco de maíz cocido, que se toman a mediodía en la escuela. En la escuela les dejan aguacates y frutas de los árboles, para que no estén con el estómago vacío.

Les escribo para pedirles que contribuyan con Kimlea pagando una beca.

Como todas las chicas son pobres, se necesitan 150 becas.

Al ayudarlas se contribuye a que tengan su profesión, y puedan vivir de forma más humana, ayudando a su familia.

El primer dinero que ganan estas chicas suelen emplearlo en enviar a sus hermanos al colegio.

Con esa beca, se las saca de la miseria para siempre.

I un altre del 2006:

Kimlea está en el distrito de Kiambú, en Kenia. La escuela es para chicas sin medios económicos y sin posibilidad de tener un training que les facilite ganarse la vida. Muchas de ellas son hijas de los recolectores de té de la zona, que ganan menos de un euro al DIA, y con ello tienen que sacar adelante a la familia.

Los estudios en esta escuela son de 2 años y reciben educación técnica en agricultura, punto a máquina, costura, cocina, ingles y algo básico en contabilidad y negocios. Las clases son diarias de 8.30 a 4.30. Muchas de las alumnas tienen que andar unos 10 Km. para llegar a la escuela, y también muchas no comen más que una vez al día.

Se entrevistan a las chicas para ver si tienen los mínimos conocimientos para entender las clases y beneficiarse del curso. Si se ve que no pueden, se les invita a hacer el curso los sábados y durante las vacaciones, donde tenemos menos chicas y se les puede dar mas atención personal. Los padres o responsables de las chicas también vienen a la entrevista para que se responsabilicen de los estudios de sus hijas, pues hay el peligro que cuando las necesitan para trabajar en algo dejan de venir a la escuela.

Durante los dos años las alumnas, con la ayuda de las profesoras, descubren la asignatura que les va más o con la que les gustaría ganarse la vida. Al terminar sus estudios algunas consiguen empleo en cafeterías, talleres, casas privadas, etc. y otras empiezan sus pequeñas industrias vendiendo comida, tejiendo, como costureras, etc.

Lo mejor de todo es la repercusión que tiene en ellas y sus familias. Al empezar a ganarse la vida resuelven los problemas básicos de sus familias y así al ayudar a una alumna estamos ayudando a toda una familia. Con las becas recibidas UMBELE esta ayudando a 46 familias.

20 de las becadas terminan sus estudios en noviembre de 2006, pues recibieron la beca para su segundo año. Sus nombres son: Ann Kajuju, Sophia Njoki, Purity Wanjiku, Monica Njoki, Mary Njeri, Hellen Wanjiru, Joyce Waringa, Margaret Nyambura, Mary Mwathimba, Millicent Gitonga, Nancy Njoki, Susan Njeri, Teresia Nyakio, Beatrice Murugi, Catherine Wangari, Hannah Wamuthithi, Hannah Wanjiru, Fidelis Wanjiru, Grace Wanjiru and Elizabeth Wanjiru.

Por ejemplo Hannah Wamuthithi reside ahora con su abuela, pues sus padres viven muy lejos de la escuela. Así y todo tiene que andar todos los días 14 Km. Además antes y después de la escuela tiene que ayudar a su abuela a traer agua que está a varios kilómetros de distancia, recoger leña, etc. Otra de ellas, Nancy Njoki, trabaja durante los fines de semana para poder comprarse los materiales que necesita para el curso. Margaret Nyambura no tiene padre, su madre no tiene trabajo fijo y muchas veces no tienen suficiente para comer.

Las que sobresalen en este grupo son: Aniñe Kajuju, Fidelis Wanjiru y Elizabeth Wanjiru. Pensamos que podrán llegar a hacer algo grande.

Esta clase ha empezado ahora a preparar propuestas de negocios que podrían empezar. Esto les ayuda a abrir sus horizontes y a considerar distintas opciones para su futuro.

Las otras 26 becadas terminarán el año que viene y para estas necesitamos la beca para su segundo año. De entre ellas 5 fueron reemplazadas por otras por las siguientes razones:
- Maria Njeri Njoroge se casó de repente y tuvo que ir al sitio de donde procedía su marido. Fue reemplazada con Lydia Wambui Nyaga
- Maureen Nyambura, los padres consiguieron una plaza en un colegio de secundaria. La reemplazó Phyllis Njeri Kuria
- Rahab Waithera, vivía muy lejos y pensaba que conseguiría algún sitio donde estar, pero no pudo. La reemplazó Phibian Mmboga Manaseh
- Rebecca Nyakeru, pudo conseguir un colegio de secundaria. Reemplazada con Sarah Wanjiru Ndichu
- Alice Wairimu Mwangi, no tenía interés y se le aconsejó que lo dejara. La reemplazó Veronica Marita

Durante los primeros meses del primer año siempre hay un poco de movimiento por distintos problemas que surgen.

Además de las 5 reemplazadas las 21 restantes son las siguientes: Anne Nyambura, Mary Nyambura, Gertrude Wangui, Mary Wanjiku, Racheal Mberete, Veronicah Nyambura, Mary Wambui, Julia Nduta, Serah Nyamboke, Teresia Wamaitha, Leah Wanjiku, Hannah Wangui, Monica Njoki, Milka Wanjiku, Caroline Njeri, Catherine Waringa, Cecilia Nyambura, Grace Wambui, Josephine Ngendo, Lucy Wanjiru, and Margaret Wambui.

Muchos de los nombres son iguales, pero no quiere decir que son familiares. Muchas de estas chicas son de la tribu Kikuyu, por la zona de donde proceden, y los nombres africanos de cada tribu no son muy variados, por eso se repiten mucho.

I repetim el vídeo on les veieu a classe:

Les beques es canalitzen a Kimlea via la Fundació Montblanc, que té un conveni amb la Fundació Kianda.

KIMLEA 08

El Projecte Kimlea comença un nou curs!

Hem estat alguns dies escrivint sobre la situació a Kenya perquè semblava una mica incoherent parlar de les condicions de vida d'un raconet d'aquell país mentre el país sencer se n'anava en orris.

Però ara ja toca, independentment del que passi allà, tornar a parlar de Kimlea perquè ja comencem a buscar recursos pels projectes d'enguany, dels quals parlarem als propers posts.

La primera iniciativa és una festa. Copiem la convocatòria que a molta gent li haurà arribat per mail:

La fiesta es el viernes 15 de febrero en la discoteca SOL Club (Villarroel 216), a partir de las 24:00 h y estará genial. Esperamos mucha gente y os animo a que vengáis, hagáis correr la voz y nos enviéis a un montón más. El dinero de la entrada (15,-€ por persona) va destinado íntegramente a un proyecto en la localidad de Limuru, cerca de Nairobi y es para mejorar la asistencia médica y social de toda esa gente. Está respaldado por la Fundació Montblanc.
Las entradas las podéis comprar en la tienda Aïta de la calle Calvet nº 17 (horario de 10h a 14:30h y 15:30h a 20:30h. Los sábados de 10h a 14h y de 17h a 20:30h), o en la tienda Aïta de la calle Manila nº 45 (horario de 10h a 14:00h y de 17:00h a 20:30h. Los sábados de 10h a 14:00h).
En caso de que alguien quiera hacer un donativo, puede ingresarlo en el número de cuenta 0075-1335-01-0600033607, indicando como concepto "Kimlea 2008".
Cualquier cosa podéis poneros en contacto conmigo (Ana: 696084380) o con Mª Alba (639056838).

O sigui que ja ho sabeu!

Bisbes i mitjans de comunicació

La gent de Kenya és molt religiosa; es comprova a simple vista quan un s'hi passeja. Els mitjans de comunicació de Kenya són dels més treballats de l'Àfrica oriental. Potser això permet escriure amb aquest títol sobre una iniciativa que ara per ara aquí seria ben estranya.

Bé, d'això ja fa uns dies. I a més el títol només és una mitja veritat, perquè del que es va tractar és d'una pregària interconfessional, tal com explica la Kenya Broadcasting Corporation. Però no deixa de ser interessant:

All local radio and television stations in Kenya on Sunday aired a special joint prayer session for peace at 6PM local time.
The one-hour program dubbed 'Prayer for peace, Kenyans unite', involved leaders from the Catholic, Baptist, Pentecostal, Muslim and Hindu faiths who converged to pray for peace, unity, truth and justice.
Songs, hymns, poems and inspirational messages from various musicians and choirs were featured during the program.
The program is part of the ongoing media campaign in the search for peace in the country.
Sunday's program follows another one held on Thursday where radio and television stations suspended normal schedules to air a special program calling on Kenyans to exercise restraint while local newspapers ran a similar front-page headline; 'Save Our Beloved Country'.

Però el més rellevant és que la iniciativa va venir dels mitjans: el Media Council (amb una web sense actualitzar...).

La notícia recollida al Daily Nation posava de relleu que els mitjans s'han implicat en la defensa del futur del seu país, tot i les dificultats que han tingut aquests dies per fer emissions en directe, fent seu el lema "Save Our Beloved Country":

According to the Media Council chairman, Mr Wachira Waruru, the initiative is part of the ongoing media campaign to remain pro-active in the search for peace.
On Thursday, all the major local newspapers ran a similar front-page headline - Save Our Beloved Country - while TV and radio stations suspended normal schedules to air special programmes calling on Kenyans to exercise restraint.
"Today's programme to be aired simultaneously on all stations will aim at praying for peace, truth and Justice," Mr Waruru said.

Després de tres dies

No hem sabut res de nou de la gent de Kimlea. Avui, últim dia dels tres previstos pel partit opositor per manifestar-se, sembla que la tàctica canvia: de les marxes al boicot.

Un dels riscos més grans de les manifestacions eren que provoquessin un enfrontament directe entre partidaris de Raila Odinga i la policia, amb víctimes mortals. Fins ara, pública i oficialment la policia havia actuat amb gas, mànegues d'aigua i trets a l'aire. Si passava a matar, la radicalització podia arribar a un punt on no fos fàcil apaivagar la violència ni tornar enrera: bé per una mena d'intifada, bé per l'ús d'altres forces militars.

Tot i que efectivament hi ha hagut morts, sembla que aquest risc si més no d'ha evitat. Però la solució continua sense estar gens clara. La BBC manté l'especial sobre Kenya, que permet seguir les notícies i a més recull testimonis de lectors kenyans.

Kianda Foundation i la primera escola multirracial

Kianda Foundation està a l'origen de Kimlea Girls Technical Training Centre i Kianda School. En aquest article del Sunday Standard de l'any 2005 es parla de l'Olga Marlin, a qui algunes vam tenir la sort de conèixer.

A l'article, s'explica com va ser possible aconseguir els permisos per iniciar una escola oberta a blancs, negres i indis, en un moment que Nairobi encara estava totalment dividida en barris segons les races.

Va ser gràcies a l'ambaixada del Japó. Aquí s'explica la història (val la pena llegir tot l'article i el llibre d'Olga Marlin, To Africa with a dream, publicat en castellà amb el títol Con un sueño en África):

But nothing had quite prepared her for the shocking reality on the ground. She arrived in Kenya when residential areas were segregated, as were clubs, schools, restaurants, and even the public transport system.

Social interactions between the races was taboo, and Olga and her group soon realised that they would have a difficult time selling the idea of a multi-racial school that would see white students learning side by side with their Asian and African peers.

Initially the idea was to set up a finishing school which would give African women a chance to acquire secretarial skills in courses that would help them get better jobs and uplift their living standards. At the time, Olga says, people thought they were mad to even come up with such an idea, but a female member of the Kenyatta family whom the group met soon after their arrival, gave them the courage to move on.

"You have arrived at a very good time to open a school for girls. Our women need education to become self-reliant, respect themselves and make themselves respected. This can only happen when they are financially independent. Your school should provide them with the necessary skills," the Kenyatta family member said.

After a brief teaching stint at Kenya High School, then a whites-only school, Olga moved on to carry out their vision.

By 1961, after months of giving music lessons and coaching students in various subjects to raise money, the group was ready to start.

But there was a problem. One of the students was Goan and the city council would hear nothing of registering Kianda, first located in Valley Arcade — a white residential area — and two with a non-European student on board.

They would first have to seek the approval of the residents, the council said.

Her proposal to the residents was flatly rejected and Marlin was crushed. "It was simply one of the worst moments of my life," she says.

She then knew that they would have to move out of the area if their mission to give African girls a chance to study was to be fulfilled.

One of her students offered to help. Her father, Paddy Rouche, owned an estate agency in Nairobi’s Westlands and had just identified a parcel of land along Waiyaki Way (Kianda School’s present location), which was on the border of a reserve on which the Japanese embassy also stood.

At this time, the government also decided to declare some plots in the area multi-racial and Kianda (Kikuyu for valley) finally found a home which would be led by Olga until 1980.

It would be the first of several educational institutions put up by the Kianda Foundation in its quest to uplift the educational standards and general welfare of women in Kenya.

Registered in 1961 in Nairobi, its development has over the years given rise to a primary and secondary schools as well as the Kibondeni Catering School and the Kimlea Girls Technical Training College in Kiambu.

The latter has saved hundreds of girls from the degrading and exploitative child labour rampant on the coffee plantations in the district.

Sort que van haver de fer lloc per als japonesos!

I encara una altra cita, que demostra que no només calia alliberar-se de prejudicis racials:

To Olga, the eldest child in a family of six, African women were in a vicious circle those days: "They needed education for freedom and freedom to be educated."

Val a dir que la família de l'Olga sembla excepcional...

Blancs rics, negres pobres?

Fa uns dies, una crònica de l'agència EFE que van publicar diversos diaris parlava del barri de Westlands, a Nairobi, en els següents termes:

El barrio de Westlands es un islote de paz, un oasis en medio del desierto. Esta zona elegante de Nairobi presenta una imagen que representa el polo opuesto a lo que se ve y se vive en la barriada popular de Kibera.
Westlands es un barrio eminentemente blanco y rezuma dinero por todos los costados. Las mansiones de estilo colonial compiten en grandeza y originalidad. Todas poseen grandes medidas de seguridad, desde alambradas electrificadas hasta guardias armados las veinticuatro horas del día.
La zona hace olvidar que a tan sólo diez minutos está el segundo arrabal más pobre de África, Kibera, donde se han registrado unos enfrentamientos muy duros entre partidarios del líder opositor Raila Odinga y las fuerzas de seguridad, tras el recuento dudoso de las pasadas elecciones generales.
En Westlands están ubicados los mejores centros comerciales de la ciudad. Hay dinero, comida y, hasta hace unos días, buen humor y alegría de vivir en la opulencia. Ahora los residentes del barrio tienen miedo.
En las últimas 72 horas los blancos kenianos de Westlands han acumulado alimentos en las despensas, incrementado la seguridad de sus casas y reservado billetes de avión abiertos por si necesitan evacuar la zona con la máxima urgencia.

No és que això no sigui cert, que el periodista que ho escriu se suposa que és allà i ho ha comprovat. El problema és que pot fer la impressió que els rics i explotadors (no ho diu, però és el missatge que li arriba a l'europeu amb la conciència tocada) són els blancs i les víctimes els negres. I això sí que no és tota la veritat.

Als voltants de Kimlea, molts dels propietaris són negres, kenyans. Quan els britànics van començar a marxar, abans de la independència, van vendre les seves propietats a la gent del país. Els propietaris de las plantacions de tè que permeten unes condicions tan dures pels treballadors són per tant negres com ells, africans com ells. És més, probablement són kikuyus com ells.

Westlands ve de camí per anar a Kimlea, sobretot si s'hi va en direcció a Limuru, no via Kiambu. I la veritat és que hi vam fer vida: vam anar a canviar els euros i a comprar a la farmàcia i al súper al mall de més importància de l'Àfrica oriental (si és cert el que diu Wikipedia), Sarit Centre, tot just arribar; vam anar a l'església de Consolata; vam dormir el primer cap de setmana a Kianda Residence, dins de Kianda School, una altra iniciativa de Kianda Foundation... I els escassos blancs que vam veure tenien més pinta de turistes que nosaltres.

A Westlands probablement hi siguin en una proporció més elevada per la senzilla raó que la Nairobi de fa 60 anys estava dividida en barris segons les races. Hi ha la majoria d'ambaixades, edificis de l'ONU, les esglésies que van construir els qui venien a atendre pastoralment els europeus... Però no és ni molt menys una impressió d'una mena d'apatheid, on els blancs es concentren i els negres només són criats, com si encara fóssim a l'època de Out of Africa...

Per cert, al Village Market, un altre mall encara més occidental i de qualitat ja a les afores, hi havia una botiga de Mango...

Una de les entrades al Village Market

És segura Kenya?

L'estiu del 2007 Kenya era segura... amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l'atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l'escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat ("atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics...").

Però el que més ens costava d'entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l'entorn i el somriure cordial de la gent!

Algunes imatges de Tigoni a Webshots

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l'altra havia tornat sola de Gatina... es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L'única blanca de Kimlea, la directora del càtering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els que homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi, s'emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d'avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d'una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d'homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l'ocasió...

Policia a Kenya

Mentre vam ser a Nairobi, vam passar al costat de la seu de la Policia. Allà, si t'agafen en alguna infracció passes la nit a comissaria segur. Si més no, si ets kenyà.

Poques trobades personals vam tenir amb ells, però. Ens van avisar que des de feia poc temps és prohibit fumar... a l'aire lliure! Qui volia fumar havia de trobar algun edifici on fer-ho.

Un altre tema del qual sempre t'avisen a qualsevol material informatiu sobre Kenya és que està prohibit de fotografiar edificis oficials. De fet, en alguns casos vam veure els avisos a les façanes dels edificis.

Vam creuar-nos amb força controls de carretera, això sí, tot i que en cap moment van parar els nostres matatus o autocars. L'única experiència d'aquesta mena va ser quan el xofer de Kimlea va portar algunes a Nairobi en un cotxe petit, en comptes de fer servir el bus escolar. Van fer-lo aturar i li van demanar la documentació al xofer: sembla que hi ha qui es dedica al transport de viatgers sense tenir els permisos oportuns o la llicència de taxi. Potser per això també molts cotxes duen pintat a la carrosseria el nom de la institució a la qual pertanyen.

L'altre servei de seguretat que la majoria de gent que ha estat a Kenya deu conèixer de primera mà és el del Kenya Wildlife Service, que controla els parcs nacionals i les reserves.

A la tardor van aparèixer algunes notícies sobre policies que havien detingut il·legalment i assassinat menors. En general, però, val el que s'explica a Kenyalogy:

La policía de Kenya es extremadamente amable y solícita con los extranjeros. Esto responde a la importancia estratégica que para el gobierno tiene el turismo y los ingresos que éste genera. Por supuesto, en todo cocido hay algún garbanzo negro y la corrupción es un problema grave y endémico en Kenya, pero los casos descubiertos son atajados rápidamente. No hace mucho, la policía desarticuló una banda de atracadores integrada por policías corruptos, los llamados Alfa Romeo, una unidad de élite destinada precisamente a la prevención e investigación de estos delitos.

Lo mismo se aplica a los rangers del Kenya Wildlife Service. Estos hombres y mujeres desempeñan una labor esencial en la conservación de la naturaleza, con sueldos míseros y combatiendo el furtivismo sin apenas recursos ni armas. Aparte de la triste anécdota de los rangers de Samburu, su comportamiento es siempre ejemplar, no te dejes engañar por su aspecto a veces serio, en muchos casos es el carácter de su origen maasai.

En muchos establecimientos y recintos privados verás guardias de seguridad, los askaris. No son policías, pertenecen a cuerpos de seguridad privados. Por tanto, en principio no ofrecen la misma confianza, sirven a su señor pero no esperes su ayuda si la necesitas.

Notícies de Kenya

Hem tingut notícies de Kimlea i d'altres persones que van estar amb nosaltres a l'estiu. Estan força tranquil·les, malgrat tot, i amb confiança que de mica en mica el clima de violència anirà afluixant. A Kimlea, però, no surten de la finca, tot i que la zona de Limuru està en calma.

El que més els preocupava (la marxa a Uhuru Park, que podia ser el detonant d'una nova escalada de violència) sembla que es va aplaçant cada dia, mentre apareixien altres vies d'arribar a alguna mena de solució.

Uhuru Park, amb el Parlament i el mausoleu de Jommo Kenyatta, el primer president kenyà. Uhuru significa llibertat. Té llacs artificials i espais preparats per assemblees i parlaments.

Vam preguntar a la Wairimu, periodista, quina font informativa més fiable teníem a l'abast i ens va recomanar la BBC, tot i que també ells cauen en informar des d'un prisma negatiu.

Aquí hi podeu trobar una anàlisi de la relació entre tribu i violència a diferents països africans (suggeriment de la superjelen!).

No només disturbis a Nairobi

Les fotografies de violència a Kenya són fàcils de veure. No ho és tant veure com està Nairobi, tal com publiquen a la BBC:

Kenya al 2008...

Bé, aquest post és fonamentalment per aclarir l'anterior. En pocs dies sembla que tot està empitjorant: com si haguessin sortit a la superfície molts dels problemes amagats de Kenya, problemes que semblava que es podien anar resolent sense la violència d'altres estats africans. Com que a més la premsa té dificultats per fer la seva feina, és difícil de saber què està passant exactament. La nostra gent coneguda no ha donat senyals de vida després de desitjar-nos bon Nadal.

La nostra experiència de l'estiu feia preveure poc aquesta situació. Sí que es va parlar de les eleccions, però potser ningú no s'esperava aquests resultats directes i indirectes.

Algunes pinzellades del que vam aprendre, però, ara tenen més sentit. Només enumerades, amb la intenció de parlar-ne més endavant:
- La preocupació per la nostra seguretat.
- Els slums i els desplaçaments del món rural a l'urbà (podeu veure Kibera al sud de Nairobi, l'equivalent al barri de chabolas més gran d'Àfrica, en aquest mapa de Nairobi).
- L'homilia de l'últim diumenge a la catedral de Nairobi (coneguda com la Basilica), sobre els criteris d'un cristià a l'hora d'anar a votar.
- La importància de crear espais interracials i intertribals, dels quals Kianda Foundation (l'entitat que suporta Kimlea) i Strathmore School (d'on va sortir Strathmore College, posteriorment Strathmore University) van ser pioners a l'àfrica de l'Est. Ambdues estaven impulsades per gent de l'Opus Dei (cosa que pot ser que sorprengui algú...), animada pel seu fundador, sant Josepmaria Escrivà.

Esperem que en pocs dies la situació es suavitzi. La veritat és que els matxets, vistos de prop, imposen.