A Kenya van tenir eleccions parlamentàries i presidencials ahir, 27 de desembre. La participació va ser alta, les eleccions van ser renyides i, malgrat alguns petits actes violents, sembla que en general es poden considerar eleccions netes.
A hores d'ara encara no hi ha resultats certs. Sí que se sap que molts dels actuals ministres han perdut els seus escons (18, per ara).
Si voleu tenir notícies sobre Kenya, podeu mirar online els veterans, l'East African Standard i el Daily Nation, o els aglutinadors de notícies com el Kenya Daily o AllAfrica.
divendres, 28 de desembre del 2007
Sobre els vídeos
Un aclariment: els vídeos que fins a dia d'avui hi ha penjats o enllaçats en aquest blog no són nostres. Els hem trobat a youtube. Però cercant hem anat a parar al blog de la persona que els va fer: podeu trobar el vídeo de Kilea i el de Gatina a Tatiana Zilkova Video Blog.
Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts...
Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts...
dissabte, 22 de desembre del 2007
Jocs i joguines
A Gatina i Maramba els nens juguen com a tot arreu. Pilotes, cordes, bicicletes; cançons enfadoses, jocs de rotllana. Tot és igual i tot és diferent. Les seves cançons infantils podrien haver estat catalanes i vam cantar i ballar amb ells una versió en anglès casolà d'En Joan petit quan balla que va ser un èxit.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.
Foto copyright de la Begoña
No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.
Foto copyright de la Begoña
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.
Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:
Foto copyright de la Jelenn
Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!
Foto copyright de la Begoña
També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...
divendres, 21 de desembre del 2007
Fulles de te i monedes
A Kenya la moneda que es fa servir és el Kenyan shilling (KES als mercats financers, Ksh l'abreviatura local). A l'estiu del 2007, el canvi era entre 65Ksh (si es compraven xílings) i els 85Ksh (si es compraven euros) per euro. Ara ho podeu mirar aquí, per exemple.
A les plantacions, es paga en funció del quilo de fulles de te recollides. Es paguen pocs xílings per quilo: aproximadament un euro al dia. En temporada alta de la planta, es poden arribar a recollir 50 quilos (treballant de sol a sol); en temporada baixa, potser 5 o 10. Cal pensar que fan falta moltes fulles i molts minuts per fer un quilo. Aquesta és una de les raons per les quals els homes no resisteixen a les plantacions: una feina tediosa, cansada i mal pagada.
Una visita al metge (sense medicació ni proves) pot costar 100Ksh. Un matatu fins a l'hospital pot costar 25 Ksh. Dur un nen al metge, per tant, suposa de segur més que el sou d'un dia. I el sou del dia serveix per comprar el menjar, no per pagar hipoteques.
No és d'estranyar, doncs, que entre menjar o anar al metge sovint optin per menjar...
A les plantacions, es paga en funció del quilo de fulles de te recollides. Es paguen pocs xílings per quilo: aproximadament un euro al dia. En temporada alta de la planta, es poden arribar a recollir 50 quilos (treballant de sol a sol); en temporada baixa, potser 5 o 10. Cal pensar que fan falta moltes fulles i molts minuts per fer un quilo. Aquesta és una de les raons per les quals els homes no resisteixen a les plantacions: una feina tediosa, cansada i mal pagada.
Una visita al metge (sense medicació ni proves) pot costar 100Ksh. Un matatu fins a l'hospital pot costar 25 Ksh. Dur un nen al metge, per tant, suposa de segur més que el sou d'un dia. I el sou del dia serveix per comprar el menjar, no per pagar hipoteques.
No és d'estranyar, doncs, que entre menjar o anar al metge sovint optin per menjar...
Promoció de la dona, promoció de tots
A la web de Kimlea s'hi poden llegir algunes històries d'alumnes.
El cas de la Grace, que s'hi explica, és bastant significatiu: el pare marxa de casa, la mare educa els fills a base de sacrificis, només el gran pot estudiar, el qui treballa paga els estudis als germans... A vegades les càrregues familiars són -per al nostre punt de vista- molt fortes, però allà no es contempla d'una altra manera. La solidaritat no és tant una actitud voluntària d'un individu respecte a la societat o a d'altres individus, sinó que la mateixa estructura familiar està construïda donant per descomptat la solidaritat. Bé, potser una mica més de solidaritat dels pares de família seria desitjable...
El cas de la Grace, que s'hi explica, és bastant significatiu: el pare marxa de casa, la mare educa els fills a base de sacrificis, només el gran pot estudiar, el qui treballa paga els estudis als germans... A vegades les càrregues familiars són -per al nostre punt de vista- molt fortes, però allà no es contempla d'una altra manera. La solidaritat no és tant una actitud voluntària d'un individu respecte a la societat o a d'altres individus, sinó que la mateixa estructura familiar està construïda donant per descomptat la solidaritat. Bé, potser una mica més de solidaritat dels pares de família seria desitjable...
Grace Wanjiku (age 24) is currently working at the Cafeteria of Strathmore University. She graduated from Kimlea in 1998 and got her current job immediately after training.
Wanjiku has 3 brothers and 2 sisters. When they were growing up, her father abandoned the family leaving her mother the sole bread winner. She was a tea picker in Maramba Tea Estate where they were paid KShs.2/- per kg of tea leaves picked. On a good day during the peak season, she would pick 50 kgs but during the off-peak season, she sometimes picked only 5 kgs. This income had to cater for food, clothing, fuel and education for the family. In spite of all the hardships, Wanjiku's mother managed to educate her children up to Standard 8 and the first born boy up to Form IV. By the time Wanjiku finished Standard 8, the situation had become too hard for her mother to pay secondary education for her. She then decided to come for training in Kimlea with the aim of helping her mother fend for the family and perhaps educate her younger brothers and sisters better than herself. She successfully completed the course and got a job with Strathmore University Catering Department.
As soon as she started working, Wanjiku decided to divide her monthly salary into 3 portions: one third to cater for her family's household needs, another third to pay for secondary education for her brother who finished Standard 8 one year after her. She then opened a savings account where she deposits the third portion of her salary with which she hopes to start a business of her own in the future.
Her brother has now completed Form IV thanks to Wanjiku's support.
Besides paying school fees for her brother, Wanjiku also used some of her savings to rent a room in Limuru Town for her mother who has now moved out of the Tea Estate. Wanjiku had a kiosk built next to her mother's house in Limuru Town so that she could sell vegetables of all kinds for her living. With the kiosk, her mother earns more than twice the amount she earned as a tea picker, besides living in much better conditions.
To top it all, Wanjiku enrolled for evening classes and sat O level exams as a private candidate last year. She has all along wanted to raise her level of education and it was a great day for her when she learnt that she had passed. It was taxing to go to class from 5.30 to 7.00 pm after a hard day's work, but she was determined to continue her studies. She is currently trying to buy a piece of land for her mother and build her a permanent house. She plans to get married when this is done.
dimecres, 19 de desembre del 2007
Maratons i cooperació
Un personatge que té tants admiradors com detractors, Xavier Sala-i-Martín, escrivia a La Vanguardia el dia 17 un article sobre la Marató de TV3 i les necessitats oblidades de molts racons de món. Podeu trobar l'article de La Vanguardia no pas a la seva web, sinó a la de l'autor.
Hi ha dues idees de l'article interessants. La primera, el cas que explica de Ghana.
A Kimlea, això està resolt: col·laborant amb Kimlea, són les mateixes dones africanes les que ajuden a sortir del cercle viciós les altres dones africanes, parlant el mateix llenguatge verbal, cultural i vital.
La segona idea:
Sense opinar, però fent números: 6.000.000 euros de la Marató equivalen a 20.000 beques de Kimlea: 20.000 cursos de 20.000 noies que poden canviar la seva vida i, com bé expliquen a Kimlea, les de les seves famílies, perquè aprenen sobre salut, higiene, alimentació i tècniques de producció agrícola i tèxtil, poden muntar algun petit negoci o incorporar-se al mercat laboral i, sobretot, es fan conscients de la seva pròpia dignitat.
Hi ha dues idees de l'article interessants. La primera, el cas que explica de Ghana.
Accra, Ghana. Enero de 2004. Emmanuel Teteeh Kuadzi acaba sus estudios de secundaria. Observa que Ghana está experimentando un boom económico y muchas empresas quieren conectarse a internet. Emmanuel, que es aficionado a la informática, ve la oportunidad de negocio y crea una empresa de diseño de páginas web. Primero trabaja solo, pero la faena se le acumula y pronto tiene que contratar a un compañero… y luego a otro… y en menos de un año, 22 jóvenes entusiastas trabajan con él diseñando e instalando páginas web.
Frankfurt , Alemania. Enero de 2006. GTZ, una ONG creada por el gobierno alemán para fomentar el “desarrollo sostenible”, estima que una de las causas de la pobreza en África es que la ineficiencia de sus empresas les impide crear empleos bien remunerados. GTZ piensa que una manera de ayudar a aumentar su competitividad es integrar a esas empresas al ciberespacio. La ONG decide utilizar a su ejército de voluntarios alemanes para crear páginas web y regalárselas a todas las empresas africanas que lo deseen.
El diagnóstico de GTZ es totalmente acertado: es cierto que uno de los principales problemas de África es que sus empresas son ineficientes y no crean empleo de alto valor añadido. Su acción, sin embargo, no sólo no soluciona el problema sino que tiene consecuencias catastróficas: gracias a su (sin duda bien intencionada) intervención, Emmanuel ve como su empresa se arruina y 22 jóvenes africanos pierden su puesto de trabajo. Seguramente los alemanes nunca se dieron cuenta del mal que causaron a unos emprendedores que enviaron al paro. De haberse enterado, seguramente hubieran actuado de manera distinta. Por ejemplo, si en lugar de utilizar voluntarios alemanes para producir las páginas web gratuitas, GTZ hubiera contratado a la empresa de Emmanuel para que las diseñara y después las hubieran regalado a las empresas africanas, la ONG alemana habría obtenido el mismo objetivo (que no era otro que las empresas africanas tuvieran sus páginas web) sin acabar matando esa iniciativa empresarial que África tanto necesita.
A Kimlea, això està resolt: col·laborant amb Kimlea, són les mateixes dones africanes les que ajuden a sortir del cercle viciós les altres dones africanes, parlant el mateix llenguatge verbal, cultural i vital.
La segona idea:
El problema de todo esto es que, al utilizar un medio tan potente como la televisión recaudar dinero, TV3 acaba desviando seis millones de euros que los catalanes podrían dedicar a financiar otro tipo de proyectos como la educación de niños pobres o el tratamiento de enfermedades que afectan solamente a ciudadanos africanos pobres. De alguna manera la Marató de TV3 acaba “quitando” dinero a proyectos importantes que reciben poca financiación para dárselo a proyectos igualmente importantes… pero que acabarían siendo financiados por multinacionales farmacéuticas o gobiernos occidentales ricos.
Sense opinar, però fent números: 6.000.000 euros de la Marató equivalen a 20.000 beques de Kimlea: 20.000 cursos de 20.000 noies que poden canviar la seva vida i, com bé expliquen a Kimlea, les de les seves famílies, perquè aprenen sobre salut, higiene, alimentació i tècniques de producció agrícola i tèxtil, poden muntar algun petit negoci o incorporar-se al mercat laboral i, sobretot, es fan conscients de la seva pròpia dignitat.
diumenge, 16 de desembre del 2007
Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba
Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen
Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.
Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.
Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelenEs difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.
Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.
En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. "Así podré ayudar a mi madre con los pequeños" -me decía-.
Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.
Mercats i fires
La fira de Santa Llúcia d'aquests dies és el més semblant a les botiguetes que es troben per Kenya que tenim per aquí. Als mall d'allà hi ha supermercats molt semblant als nostres (encara que amb algunes marques diferents, evidentment), com per exemple Uchumi. Fins i tot hi ha centres comercials com Nakumatt, que obren les 24 hores.
Però a la majoria de les poblacions com les de Limuru i voltants hi ha botigues petites als baixos de les cases, botigues que són parades com les de la fira, parades de mercat (sovint de fusta) i, a les afores, qualsevol cosa que permeti oferir el producte: a les carreteres es venen els productes locals sense problema.
Aquesta foto és una vista del mercat i les botigues, a Limuru:
Però a la majoria de les poblacions com les de Limuru i voltants hi ha botigues petites als baixos de les cases, botigues que són parades com les de la fira, parades de mercat (sovint de fusta) i, a les afores, qualsevol cosa que permeti oferir el producte: a les carreteres es venen els productes locals sense problema.
Aquesta foto és una vista del mercat i les botigues, a Limuru:
Les parades "oficials" són aquestes casetes d'uralita:
Les parades de mercat, posades amb molt gust habitualment, són d'aquesta mena:
Però, de fet, cadascú fa el que pot per vendre el que sigui a qualsevol lloc:
(Totes les fotos són (c) de la superjelenn)
(Totes les fotos són (c) de la superjelenn)
divendres, 30 de novembre del 2007
Algunes fotos de Gatina
La panoràmica general està presa des del camí que baixa de Gatina poble.
Els puntets vermells que gairebé no es veuen són els alumnes de Gatina, que porten un uniforme de jersei vermell i faldilla o pantalons grisos, confeccionats per les alumnes de Kimlea.
Des de prop, l'escola és així:
L'escola té dues finestres i per sota la teulada entra una mica de claror i es ventila. En un camp de treball de l'any anterior van encalar i pintar l'interior. Les dues barraques que es veuen al fons són les letrines. Ja en parlarem un altre dia...
(foto (c) de la superjelenn)
Els puntets vermells que gairebé no es veuen són els alumnes de Gatina, que porten un uniforme de jersei vermell i faldilla o pantalons grisos, confeccionats per les alumnes de Kimlea.
Des de prop, l'escola és així:
(foto (c) de la superjelenn)
L'escola té dues finestres i per sota la teulada entra una mica de claror i es ventila. En un camp de treball de l'any anterior van encalar i pintar l'interior. Les dues barraques que es veuen al fons són les letrines. Ja en parlarem un altre dia...
dimecres, 28 de novembre del 2007
Gatina i Maramba
Des de Kimlea es fan càrrec de dues nursery schools: dues escoles amb nens i nenes petits, en teoria abans de començar la primària (que des de fa pocs anys és obligatòria a Kenya).
Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.
Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.
A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.
Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.
A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.
En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.
Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.
Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.
Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.
A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.
Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.
A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.
En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.
Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.
diumenge, 18 de novembre del 2007
Kilòmetres...
A les entrades anteriors (en el temps) o posteriors (en la posició) es parla del transport a Kenya.
En el fons, no és més que una introducció per això:
En el fons, no és més que una introducció per això:
Foto de la superjelenn
Els nens de Kenya fan kilòmetres per anar a l'escola. Molts kilòmetres caminant, en qualsevol condició atmosfèrica, a vegades sense haver esmorzat (a l'anada) o sense haver dinat (a la tornada). Nens molt petits fan sols el trajecte.
Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.
Foto de la superjelenn
Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.
I sense motor
Més enllà de tren, bus i matatu, encara hi ha més maneres de moure's per Kenya.
Mitjançant la tracció animal i la tracció humana, fonamentalment. L'animal la proporcionen els ases: uns burros color gris perla, menuts, que es fan servir com a bèstia de càrrega sobretot arrossegant carros.
Fotos de la superjelenn
La tracció humana la proporcionen les cames: es fa servir força la bicicleta i es camina moltíssim. Moltíssim! De motos, en canvi, se'n veuen molt poques i, pel que ens van dir, són en proporció força cares.
L'avantatge del tràfic a Kenya és que, malgrat el caos, hi ha bon rotllo. A la mateixa carretera poden coincidir, en paral·lel, un autobús, un matatu, un carro i un ciclista, més els peatons. I generalment a l'últim segon no passa mai res. I gairebé ningú no s'immuta ni s'insulta.
Totes les carreteres tenen camins paral·lels: la vorera és també camí. A Kenya no pots tenir necessitat de fer una parada urgent per buscar un matoll: segur que hi ha una dotzena de persones anant amunt i avall, i alguna parada de patates o de targetes de mòbil. Curiosament, a Catalunya també augmenta el nombre de persones que van caminant en paral·lel per les carreteres. Fa uns anys no hi havia ningú (excepte a les entrades i sortides dels pobles petits). Ara s'hi veuen immigrants, sovint: probablement als seus llocs d'origen no sigui tan estrany.
Mitjançant la tracció animal i la tracció humana, fonamentalment. L'animal la proporcionen els ases: uns burros color gris perla, menuts, que es fan servir com a bèstia de càrrega sobretot arrossegant carros.
Fotos de la superjelenn
La tracció humana la proporcionen les cames: es fa servir força la bicicleta i es camina moltíssim. Moltíssim! De motos, en canvi, se'n veuen molt poques i, pel que ens van dir, són en proporció força cares.
Foto de la superjelenn
L'avantatge del tràfic a Kenya és que, malgrat el caos, hi ha bon rotllo. A la mateixa carretera poden coincidir, en paral·lel, un autobús, un matatu, un carro i un ciclista, més els peatons. I generalment a l'últim segon no passa mai res. I gairebé ningú no s'immuta ni s'insulta.
Foto de la superjelenn
Totes les carreteres tenen camins paral·lels: la vorera és també camí. A Kenya no pots tenir necessitat de fer una parada urgent per buscar un matoll: segur que hi ha una dotzena de persones anant amunt i avall, i alguna parada de patates o de targetes de mòbil. Curiosament, a Catalunya també augmenta el nombre de persones que van caminant en paral·lel per les carreteres. Fa uns anys no hi havia ningú (excepte a les entrades i sortides dels pobles petits). Ara s'hi veuen immigrants, sovint: probablement als seus llocs d'origen no sigui tan estrany.
A tall d'exemples...
Algun exemple del que s'explica a l'entrada veïna:
Com controla el trànsit la policia...
L'aiguabarreig de busos, matatus i cotxes a Nairobi (sense pràcticament semàfors ni stops ni cedes!)
O un camí fora de les autopistes i carreteres asfaltades:
Llicència CC de Ramon Azofra @ Flickr
Com controla el trànsit la policia...
Llicència CC de Maverickapollo @ Flickr
L'aiguabarreig de busos, matatus i cotxes a Nairobi (sense pràcticament semàfors ni stops ni cedes!)
Llicència CC de Ma Neeks / Anike @ Flickr
O un camí fora de les autopistes i carreteres asfaltades:
Llicència CC de Ramon Azofra @ Flickr
.. tocarà menjar la pols...
Les carreteres (d'alguna en diuen autopista, però per a nosaltres seria menys que l'Eix Transversal) són les principals vies de comunicació de Kenya.
Algunes estan força bé, les que uneixen les principals poblacions. S'estan fent obres de millora i s'hi coneix. Això sí, les que no estan reparades es carreguen els neumàtics i les esquenes en 90 minuts, dels sotracs que hi ha. I tan bon punt se surt de l'asfalt, sovint cal tapar-se la boca i el nas amb alguna tela per poder respirar.
Per les grans distàncies hi ha autobusos de línia (els citi hoppa) i per qualsevol altra mena de distància hi ha els matatu.
Llicència CC de Rob, orangejack @ Flickr
Els matatu són un gran invent: com deia algú, a Kenya cada cruïlla és una parada de bus.
El matatu és una furgoneta de 14 places amb una ruta pública. Però apart d'això, el preu i les parades són aproximats. Un mzungu segur que paga més que un africà. D'un temps ençà, el govern ha prohibit que els matatu ocupin més places de les permeses i això ha reduït els accidents de forma considerable.
Per agafar el matatu cal fer com si fos un taxi: un lleu gest amb la mà, o l'acció d'aturar-se, ja indiquen la voluntat d'agafar-lo, amb l'avantatge que el mateix "taxista" t'avisa d'un toc de botzina quan passa, per si un cas.
A més del conductor, el matatu porta un ajudant que obre i tanca la porta, controla els passatgers i cobra. Quan un vol baixar, avisa o pica al sostre, i au, al primer punt de la cuneta que es pot (segons el seu paràmetre del que és "poder", és clar) el matatu el deixa anar.
A més, els matatu amb freqüència estan tunejats i és tota una recerca sociològica veure on té el cor el seu propietari.
Algunes estan força bé, les que uneixen les principals poblacions. S'estan fent obres de millora i s'hi coneix. Això sí, les que no estan reparades es carreguen els neumàtics i les esquenes en 90 minuts, dels sotracs que hi ha. I tan bon punt se surt de l'asfalt, sovint cal tapar-se la boca i el nas amb alguna tela per poder respirar.
Per les grans distàncies hi ha autobusos de línia (els citi hoppa) i per qualsevol altra mena de distància hi ha els matatu.
Llicència CC de Rob, orangejack @ Flickr
Els matatu són un gran invent: com deia algú, a Kenya cada cruïlla és una parada de bus.
El matatu és una furgoneta de 14 places amb una ruta pública. Però apart d'això, el preu i les parades són aproximats. Un mzungu segur que paga més que un africà. D'un temps ençà, el govern ha prohibit que els matatu ocupin més places de les permeses i això ha reduït els accidents de forma considerable.
Llicència CC de Boyznberry / Adele Boooyzen @ Flickr
Per agafar el matatu cal fer com si fos un taxi: un lleu gest amb la mà, o l'acció d'aturar-se, ja indiquen la voluntat d'agafar-lo, amb l'avantatge que el mateix "taxista" t'avisa d'un toc de botzina quan passa, per si un cas.
Llicència CC de Martin Sharman / Kalense Kid @ Flickr
A més del conductor, el matatu porta un ajudant que obre i tanca la porta, controla els passatgers i cobra. Quan un vol baixar, avisa o pica al sostre, i au, al primer punt de la cuneta que es pot (segons el seu paràmetre del que és "poder", és clar) el matatu el deixa anar.
A més, els matatu amb freqüència estan tunejats i és tota una recerca sociològica veure on té el cor el seu propietari.
Fent camí per la vida...
A Kenya (com a gairebé tot el que no són els països del "primer món") és cert el que diu la cançó: toca menjar la pols i ficar-se enmig del fang, com han fet molts.
La realitat és que el transport és totalment diferent de com aquí el vivim. Hi ha alguns cotxes particulars, fins i tot nous (especialment als pàrquings dels mall, els centres comercials). Però la majoria del personal es mou d'altres maneres.
Per les llargues distàncies, hi ha el tren. EL tren. Kenya existeix com a Estat perquè els britànics van voler connectar per tren el que és Uganda, o més ben dit el llac Victòria, amb la costa. Gràcies a la sortida al mar que oferia Mombassa, el tren es va anar construint i, de passada, es va anar conquerint la Kenya interior. L'actual Nairobi és la zona on es van establir els britànics durant la construcció.
Gran Bretanya va traslladar milers d'indis des d'aquella altra colònia, la Índia, perquè els consideraven millors treballadors per la construcció de les vies que no pas els nadius, que servien millor per carregar i transportar. La presència índia a Kenya ha baixat al voltant de l'1%, però són botiguers de mena.
Avui el tren encara és una gran via que va fonamentalment de de Mombassa al llac Victòria, amb petits ramals i una connexió amb Uganda. Els que són d'una població on passa la via (com Limuru) n'estan orgullosos.
Foto de la superjelenn
La realitat és que el transport és totalment diferent de com aquí el vivim. Hi ha alguns cotxes particulars, fins i tot nous (especialment als pàrquings dels mall, els centres comercials). Però la majoria del personal es mou d'altres maneres.
Per les llargues distàncies, hi ha el tren. EL tren. Kenya existeix com a Estat perquè els britànics van voler connectar per tren el que és Uganda, o més ben dit el llac Victòria, amb la costa. Gràcies a la sortida al mar que oferia Mombassa, el tren es va anar construint i, de passada, es va anar conquerint la Kenya interior. L'actual Nairobi és la zona on es van establir els britànics durant la construcció.
Avui el tren encara és una gran via que va fonamentalment de de Mombassa al llac Victòria, amb petits ramals i una connexió amb Uganda. Els que són d'una població on passa la via (com Limuru) n'estan orgullosos.
Foto de la superjelenn
Però no és un mitjà que permeti una gran comunicació entre la població del país: de fet, de Mombasa a Nairobi els horaris són així:
Train Rail Travel Nairobi-Mombasa -Kisumu
Night Train Sleeper Rail Travel Time Table(updated)
Night Train Sleeper Rail Travel Time Table(updated)
| Departure Time | Arrival Time | Days |
| Nairobi 19.00 Hrs | Mombasa 08.30 Hrs following day | Every Monday Wednesday and Friday |
| Mombasa 19.00 Hrs | Nairobi 09.00 Hrs following Day | Every Tuesday Thursday and Sunday |
dissabte, 10 de novembre del 2007
La caseta i l'hortet
El xòfer de l'autobús de Kimlea, en Patrick (que es mereix un text per ell sol), és un home que no arriba a la quarantena. Té una dona (no és superflu dir que en té una, allà) i quatre fills, quatre nois, als quals estima de mala manera. Aparentment, una família nombrosa i feliç.
La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km.
Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes.
La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d'on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins... Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase... Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d'en Patrick se'n pot anar sencer a l'educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot.
Si en Patrick s'emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans...
Com en Patrick, n'hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l'hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se'n va amb l'aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil.
I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.
(amb llicència CC de Brandon Keepers @ Flickr)
La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km.
Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes.
La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d'on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins... Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase... Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d'en Patrick se'n pot anar sencer a l'educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot.
Si en Patrick s'emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans...
Com en Patrick, n'hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l'hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se'n va amb l'aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil.
I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.
(amb llicència CC de Brandon Keepers @ Flickr)
divendres, 9 de novembre del 2007
Kikuyus i catalans
Encara que els idiomes oficials són l'anglès i el swahili, Kenya té una bona colla d'idiomes "materns" per a molta gent.
En aquest mapa s'hi veuen els principals llenguatges, molts d'ells d'origen bantú; corresponen a tribus i generalment a zones geogràfiques.
Kimlea està a la zona de majoria kikuyu (en blau, a l'àrea de Nairobi). De fet, ben aprop hi ha el poble de Kikuyu. Hem conegut gent, però, d'altres tribus: luos, kambas, masai... Entre ells la relació és cordial, però es reconeixen i encara queden moltes reticències, per exemple, a casar-se entre tribus o a votar un candidat que no sigui de la pròpia... Les explicacions de maneres de veure i viure les coses venen pel fet de pertànyer a una o altra: els luos, que venen del llac Victòria, adoren el peix, mentre que els kikuyus l'avorreixen. Els kikuyus són negociants i poc artistes, mentre que els luos són presumits en el vestir i l'arreglar-se...
Cal dir que a Nairobi la gent es troba que a la feina (sobretot en el que són organismes oficials) fa servir l'anglès o el swahili, quan surt amb els amics fa servir l'anglès o el swahili, i la llengua materna l'utilitza amb la família.
En contrast, els semblava que poder fer vida en un sol llenguatge (a la feina, a casa, amb els amics) i que aquest llenguatge coincidís amb el del teu món interior, era una cosa meravellosa.
En aquest mapa s'hi veuen els principals llenguatges, molts d'ells d'origen bantú; corresponen a tribus i generalment a zones geogràfiques.
Kimlea està a la zona de majoria kikuyu (en blau, a l'àrea de Nairobi). De fet, ben aprop hi ha el poble de Kikuyu. Hem conegut gent, però, d'altres tribus: luos, kambas, masai... Entre ells la relació és cordial, però es reconeixen i encara queden moltes reticències, per exemple, a casar-se entre tribus o a votar un candidat que no sigui de la pròpia... Les explicacions de maneres de veure i viure les coses venen pel fet de pertànyer a una o altra: els luos, que venen del llac Victòria, adoren el peix, mentre que els kikuyus l'avorreixen. Els kikuyus són negociants i poc artistes, mentre que els luos són presumits en el vestir i l'arreglar-se...
Cal dir que a Nairobi la gent es troba que a la feina (sobretot en el que són organismes oficials) fa servir l'anglès o el swahili, quan surt amb els amics fa servir l'anglès o el swahili, i la llengua materna l'utilitza amb la família.
En contrast, els semblava que poder fer vida en un sol llenguatge (a la feina, a casa, amb els amics) i que aquest llenguatge coincidís amb el del teu món interior, era una cosa meravellosa.
Kimlea més enllà de la seva web
Com podeu veure, a la web de Kimlea s'expliquen la seva història, el programa de formació del centre, els programes que duen a terme fora de l'escola i els projectes immediats. Part de la informació no està actualitzada; de fet, alguns dels projectes ja són realitat, com el dispensari mèdic.
Kimlea està en un terreny que va donar una família fa anys; el matrimoni es deien Kim i Lea i d'aquí, posteriorment, va venir el nom de l'escola. La finca té dues entrades: una és per Tigoni Study Center, un centre de conferències i convencions; l'altra entrada corresponia al que és el servei de catering de Tigoni. L'any 1992, veient les necessitats de la zona, va començar a funcionar l'escola Kimlea. Del pavelló inicial es va passar a un edifici nou. Ara fa un parell d'anys, després d'un bon temps de tenir un dispensari provisional atès per estudiants de Medicina, just al costat de l'entrada es va construir un dispensari de planta. Petit, però modern, finançat per una fundació de Navarra, a més de servir de dispensari té un segon pis amb habitacions que poden fer-se servir com a aules o dormitoris. Allí és on vam estar nosaltres, en unes condicions esplèndides (llits, banys nets i aigua calenta!).
(foto copyright de la superjelenn)
Kimlea està en un terreny que va donar una família fa anys; el matrimoni es deien Kim i Lea i d'aquí, posteriorment, va venir el nom de l'escola. La finca té dues entrades: una és per Tigoni Study Center, un centre de conferències i convencions; l'altra entrada corresponia al que és el servei de catering de Tigoni. L'any 1992, veient les necessitats de la zona, va començar a funcionar l'escola Kimlea. Del pavelló inicial es va passar a un edifici nou. Ara fa un parell d'anys, després d'un bon temps de tenir un dispensari provisional atès per estudiants de Medicina, just al costat de l'entrada es va construir un dispensari de planta. Petit, però modern, finançat per una fundació de Navarra, a més de servir de dispensari té un segon pis amb habitacions que poden fer-se servir com a aules o dormitoris. Allí és on vam estar nosaltres, en unes condicions esplèndides (llits, banys nets i aigua calenta!).(foto copyright de la superjelenn)
Jambo contra Habari
Segons la gent de Kenya i els països veïns on el swahili s'ha convertit en llengua franca, la salutació jambo!, que és la que tot occidental pensa que és la genuïna, és típica de turista. Si voleu saludar com un local, és millor fer servir habari, que literalment seria què hi ha de nou. La resposta més habitual és mzuri o mzuri sana (bé o molt bé). Si parleu en swahili, és clar. Si voleu fer servir qualsevol de les altres llengües, és més complicat, perquè caldrà que sapigueu primer de quina tribu és la persona amb la qual esteu tractant...
Els africans es saluden molt. És una de les coses que més sorprenen quan arribes: et saluden amb els ulls, el somriure, el gest... N'hi ha prou que et trobin en un entorn conegut, tot i que no els tornis a veure mai més. Descobreixes que a Europa hem perdut el sentit del contacte afectuós, potser perquè el contacte físic s'ha assimilat massa al sexual.
Allà no t'invaeixen l'espai físic ni et petonegen ni és freqüent el contacte físic entre homes i dones en la salutació. Entre dones, en canvi, és fàcil que et saludin amb una encaixada, agafant-te la mà o com els jugadors de bàsquet... Però no massa petons, tampoc. I els nens... Els nens s'arrapen! Falten dits a les mans: no t'agafen la mà, si són més de dos, t'agafen els dits directament. I per totes les carreteres del país et saluden quan et veuen.
A més de habari!, vam sentir altres expressions, amb matisos diferents (habari gani o habari yako), de benvinguda (karibu), més col·loquials (sawa sawa per dir molt bé) o que fan servir la canalla (gotta!). Per donar les gràcies, l'èmfasi també el posa el sana: asante o asante sana.
Una de les cançons que més vam sentir i cantar mentre érem a Kenya us pot servir per fer pràctiques. El vídeo té un pèl hortera i la cançó és una mica enfadosa, però penseu que allà "cantar" és sinònim de "ballar"...
I aquí teniu la lletra per si voleu cantar alhora:
Jambo, Jambo Bwana, Hello, Hello Sir,
Habari gani, How are you,
Mzuri sana. Very fine.
Wageni, mwakaribishwa, Foreigners, you're welcome,
Kenya yetu Hakuna Matata. In our Kenya there is no problem.
Kenya nchi nzuri, Kenya is a beautiful country,
Hakuna Matata. There is no problem.
Nchi ya maajabu A wonderful country
Hakuna Matata. There is no problem.
Nchi yenye amani, A peaceful country,
Hakuna Matata. There is no problem.
Hakuna Matata, There is no problem,
Hakuna Matata. There is no problem.
Watu wote, Everybody,
Hakuna Matata, There is no problem,
Wakaribishwa, Are welcome,
Hakuna Matata. There is no problem.
Hakuna Matata, There is no problem,
Hakuna Matata There is no problem.
La traducció ja venia en anglès... Adéu, kwaheri!
Els africans es saluden molt. És una de les coses que més sorprenen quan arribes: et saluden amb els ulls, el somriure, el gest... N'hi ha prou que et trobin en un entorn conegut, tot i que no els tornis a veure mai més. Descobreixes que a Europa hem perdut el sentit del contacte afectuós, potser perquè el contacte físic s'ha assimilat massa al sexual.
Allà no t'invaeixen l'espai físic ni et petonegen ni és freqüent el contacte físic entre homes i dones en la salutació. Entre dones, en canvi, és fàcil que et saludin amb una encaixada, agafant-te la mà o com els jugadors de bàsquet... Però no massa petons, tampoc. I els nens... Els nens s'arrapen! Falten dits a les mans: no t'agafen la mà, si són més de dos, t'agafen els dits directament. I per totes les carreteres del país et saluden quan et veuen.
A més de habari!, vam sentir altres expressions, amb matisos diferents (habari gani o habari yako), de benvinguda (karibu), més col·loquials (sawa sawa per dir molt bé) o que fan servir la canalla (gotta!). Per donar les gràcies, l'èmfasi també el posa el sana: asante o asante sana.
Una de les cançons que més vam sentir i cantar mentre érem a Kenya us pot servir per fer pràctiques. El vídeo té un pèl hortera i la cançó és una mica enfadosa, però penseu que allà "cantar" és sinònim de "ballar"...
I aquí teniu la lletra per si voleu cantar alhora:
Jambo, Jambo Bwana, Hello, Hello Sir,
Habari gani, How are you,
Mzuri sana. Very fine.
Wageni, mwakaribishwa, Foreigners, you're welcome,
Kenya yetu Hakuna Matata. In our Kenya there is no problem.
Kenya nchi nzuri, Kenya is a beautiful country,
Hakuna Matata. There is no problem.
Nchi ya maajabu A wonderful country
Hakuna Matata. There is no problem.
Nchi yenye amani, A peaceful country,
Hakuna Matata. There is no problem.
Hakuna Matata, There is no problem,
Hakuna Matata. There is no problem.
Watu wote, Everybody,
Hakuna Matata, There is no problem,
Wakaribishwa, Are welcome,
Hakuna Matata. There is no problem.
Hakuna Matata, There is no problem,
Hakuna Matata There is no problem.
La traducció ja venia en anglès... Adéu, kwaheri!
Breu informació sobre el projecte
Si aneu a aquest enllaç de la web de la Fundació Montblanc, hi podeu trobar un minireportatge gràfic del que vam fer aquest estiu.
Frankie
La Frankie és l'ànima de Kimlea. És una dona potent, amb un humor invencible i una gran confiança en les persones i en Déu. Hakuna matata no és una frase de la pel·lícula de dibuixos The lion king: és una frase real, que està a l'esperit dels kenyans: No problema!, que diria la Frankie (va viure uns mesos a Madrid i deixa anar frases en castellà a tort i a dret!).
Aquí la teniu:
I si la voleu veure en acció, aquí acompanya uns visitants a conèixer una de les guarderies que des de Kimlea ajuden a portar (com dirien alguns: Introducing Gatina). El vídeo misteriosament té tres minuts repetits. Atenció a les cançons que canta la canalla: n'hi sentireu un parell de conegudes, una que cantem de petits en català, traduïda (he pensat sempre) del francès, i una en castellà que deixo que descobriu pel vostre compte...
Aquí la teniu:
I si la voleu veure en acció, aquí acompanya uns visitants a conèixer una de les guarderies que des de Kimlea ajuden a portar (com dirien alguns: Introducing Gatina). El vídeo misteriosament té tres minuts repetits. Atenció a les cançons que canta la canalla: n'hi sentireu un parell de conegudes, una que cantem de petits en català, traduïda (he pensat sempre) del francès, i una en castellà que deixo que descobriu pel vostre compte...
Kenya
Kenya és per a molta gent sinònim de safaris, Nacida libre i Memorias de África. Però la Kenya que hem conegut l'agost de l'any 2007 és molt diferent. Hem tigut la sort d'anar-hi per treballar in situ en alguns dels projectes que havíem estat preparant durant el curs, en col·laboració amb la Fundació Montblanc (a Catalunya) i la Kianda Foundation (Kenya).
A la nostra Kenya els nens petits ploraven perquè no havien vist mai una mzungu (persona blanca en swahili)...
Nosaltres érem aquí. Veieu Tigoni, ente Limuru i Kiambu (la capital del districte)? És força aprop de Nairobi. En aquest mapa híbrid podeu veure com destaca el verd de les plantacions, el vermell de la terra i, a la zona de l'esquerra, es veu ja la vall del Rift.
El nostre paisatge era aquest... si hagués fet sol!!
A la nostra Kenya els nens petits ploraven perquè no havien vist mai una mzungu (persona blanca en swahili)...
Nosaltres érem aquí. Veieu Tigoni, ente Limuru i Kiambu (la capital del districte)? És força aprop de Nairobi. En aquest mapa híbrid podeu veure com destaca el verd de les plantacions, el vermell de la terra i, a la zona de l'esquerra, es veu ja la vall del Rift.
El nostre paisatge era aquest... si hagués fet sol!!
(copyright jipe82 / Mark Bidder @ flickr)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
