Projecte Kimlea

PLEASE GO TO PROJECTEKIMLEA.WORDPRESS.COM

2008-12-28T12:09:00.002+01:00

Hem mogut el blog a wordpress /nos hemos trasladado a wordpress / we've moved to wordpress:

projectekimlea.wordpress.com

Ens hem desplaçat!!

2008-03-21T11:50:00.001+01:00

Per motius d'organització del blog hem migrat (com tanta gent a Kenya) a projectekimlea.wordpress.com.

Algun dels enllaços d'allà potser encara no funcionen, però en principi hi ha el mateix contingut que aquí.

Please go to projectekimlea.wordpress.com!

Mombasa a la vista!

2008-02-16T20:05:00.003+01:00

Mentre la situació sembla que es va apaivagant i per altra banda Kofi Annan, el grup de persones eminents i els representants dels dos principals partits treballen per arribar a una sortida consensuada de la situació actual, que sembla que passarà per un govern compartit i la creació de la figura del primer ministre, ens arriba una notícia de la Frankie amb molta il·lusió: començarà una iniciativa semblant a Kimlea a Mombasa, la segona ciutat més important de Kenya, a la costa. Ja hi ha cent dones pels cursos d'alfabetització d'adults...

(la ciutat vella de Mombasa, foto copyright de scarlettina a Flickr)

Els bisbes davant les eleccions

2008-02-12T15:43:00.000+01:00

Com decideix el vot un cristià? Poden dir-hi alguna cosa els bisbes? I a la resta de ciutadans?

Aquestes preguntes que ara estan de moda per la nota de la Conferencia Episcopal davant les properes eleccions no són alienes a Kenya.

Allà, al mes d'agost ja es va glossar a les homilies del diumenge una carta pastoral dels bisbes davant les eleccions de desembre. No deixa de tenir la seva gràcia comparar ambdues notes (la dels bisbes kenyans està sencera aquí). Per exemple, fan campanya decidida per entendre Kenya com un país i una democràcia en construcció, parlen de la corrupció, de conflictes d'interessos o de la necessitat d'una educació cívica.

Algunes de les consideracions dels bisbes, que en aquell moment ens van semblar simplement curioses, amb els mesos s'ha vist que eren importants. Copiem les característiques que cal que tingui un candidat (wananchi és el terme swahili que significa ciutadans):

L'arquebisbe Ndingi mwana a' Nzeki, arquebisde de Nairobi fins l'octubre de 2007

5. QUALITIES OF CANDIDATES FOR ELECTIONS

We are calling on all Kenyans to inform themselves adequately on those seeking election. It is not enough to know the candidates qualities vaguely. We must establish their stand on relevant issues and know their track record on honesty and uprightness.
There is no shortage of candidates for the many elected posts in our country . From our perspective, wananchi must be careful to elect honest and trustworthy candidates. If a corrupt person is elected , the long cycle of deprivation and abuse of office will be prolonged and moral fibre of our nation will continue to be eroded.
Our dear Kenyans, we would like to outline some of these qualities that we should look for as we exercise our democratic right. All of us citizens expect the following values or principles to be incorporated into the vision of our leaders.
1. Religious freedom for all people living in Kenya be upheld and respected.
2. The dignity of each and every human person be enhanced and protected
3. Everybody should respect the basic right to life from the moment of conception to natural death. This means no abortions, no Euthanasia and no capital punishment. The fifth commandment of God instructs "you shall not kill" (Ex.20:13).
4. Elected leaders shall recognize the centrality of the family in society and defend it.
5. Elected leaders shall promote the common good where all people participate and benefit from the goods available. Selfishness and greed must stop.
6. Leaders must protect the interest of the weak, and the poor and the marginalized in society wherever they found.
7. Leaders must support measures which guarantee security for all in whichever place or situation in which people find themselves. The rule of law and order must be up held.
8. Idleness is causing a lot of problems for our country. So leaders must promote the right to work, the right of workers and employees. Kenya must be a working nation if it has to achieve its goals.
9. Our political leaders must work towards providing access to water regular food, good roads, quality education and health care.
10. Leaders must ensure that measures are taken to protect the environment.
11. Elected leaders must foster the culture of living together in peace, justice for all, dialogue, political tolerance and living according to the rule of law and order. The leaders should not divide wananchi along tribal lines but work-together as unified nation, for prosperity.
12. Any candidate promoting violence or inciting people to violence or promoting hatred should not be elected.
13. Kenyans need elected leaders who will handle the perennial problem of land affecting the nation. Some individual people own massive lands and others are born and live in the gutters and streets of our cities and in the mountains. Many others are perpetual squatters and thus are reduced to sub-human living. We urge displaced persons should be resettled.
14. Leaders must ensure more equitable distribution of natural and national resources of Kenya to help build one nation.

I les últimes recomanacions:

8. POST-ELECTION

We ask that all those that wananchi have not elected to accept the results and cooperate fully with those who have been elected. Let the election increase the bonds of unity in our nation.

9. NECESSITY OF CIVIC EDUCATION

In order to vote correctly people must have an informed mind and conscience. They must know the relevant issues and the qualities of candidates as outlined above. Civic education is therefore a necessity. From past experience, we know that the quality of civic education has not formed people enough. We have witnessed the organizing of groups to incite violence, as well as “the buying of votes” or voting cards. Too often, the civic education sessions have been turned into political rallies. This time around, we are appealing to all converned to give space for proper civic education. This is part of the “level playing field” that is often forgotten or not even mentioned.

The people must not be impoverished or be denied their basic rights by the use of money, or kind, to influence their voting patter: such practices dehumanize people and make them unduly dependent on the purpoted “bread-providers”. The role of civic education is to educate not to manipulate. And therefore, like in the past, the Catholic Church will be fully involved in civic education through its Catholic Justice and Peace Commission.

10. CONCLUSION

We appeal to all Catholics and people of good will, to employ dialogue at this sensitive time for the betterment of everyone. The relationships that are established in a climate of dialogue overcome ethnic divisions and ideological differences. Dialogue prompts people to seek out what unites rather than what divides them.

Finally, our strong message is an appeal to all to endeavour to build the civilization of love. It is only love for God and for one another that can transform the human person and the entire Kenyan society.

No pensàvem pas a l'agost que aquestes línies fossin advertències tan profètiques.

Una alumna del col·legi Loreto, a Limuru, amb la parròquia de St. Joseph

Notícies de Kimlea

2008-02-10T19:03:00.000+01:00

Escriuen des de Kimlea sobre la situació en aquella zona de Kenya, a la qual hem fet referència en diversos posts. A més de moltes notícies sobre la Clínica, Maramba i Gatina, que ja explicarem, la Frankie diu:

Although there were skirmishes in Limuru and Tigoni, they did not reach us, thanks be to God. The people in Maramba and Gatina are okay. There is no problem in the plantations now but in some of them the people who were not Kikuyus have been sent away to their ancestral homes.

In Kimlea we have not been affected at all but there are several students whose families were affected and some are living in the displacement camps in a miserable situation. We are studying ways of helping them even if only with food, clothing and medicine. We have been going with groups of our students to visit those in the displacement camp in Limuru (about 1000 families) and the situation is pathetic. It makes me cry and I feel helpless to solve a problem of such magnitude.

Kianda Foundation is currently working on a plan to train the young girls and mothers from these camps in Kimlea until they are settled elsewhere.

És moment d'aconseguir encara més recursos! Recordem a tothom que hi ha una festa divendres vinent amb aquesta finalitat...

Entre poc i massa: el dilema dels medicaments a Àfrica

2008-02-07T20:50:00.000+01:00

Entre el grup de gent que vam anar a Kimlea, hi havia un bon equip de farmàcia. I el treball amb la farmàcia de Kimlea Clinic va ser un dels més interessants dels nostres projectes. Amb sorpreses.

Abans de marxar, com sembla lògic, havíem pensat que una de les necessitats bàsiques que podíem ajudar a cobrir era el dels medicaments pel dispensari. Sembla evident, oi?

Doncs no, no ho és. En el nostre cas, tot i endur-nos uns quants quilos, no ho va ser. Per tres motius:

(foto de la superjelenn)

Primer:

Molts dels medicaments que aquí ens van donar allà no serveixen. A vegades perquè són per malalties que allà no són rellevants. Però també perquè aquí tenim un nivell de sofisticació en els medicaments que a Àfrica no només és innecessari sinó que arriba a ser contraproduent, perquè els africans encara no han creat resistència. A l’OMS, que té un programa especial sobre la resistència als medicaments, preocupa especialment pel que fa als tractaments contra la malària, la tuberculosi i la SIDA.

El Health Ministry de Kenya ofereix, per exemple, a través del Kenya Malaria Information Service, aquesta informació per districtes en el cas de la malària.
Si algú s’hi vol entretenir, aquí pot buscar-hi els medicaments acceptats pel Pharmacy & Poisons Board del Ministeri de Salut kenyà.

En la mateixa línia, és interessant la web de la campanya que ha promogut Farmaceuticos Mundi amb altres organitzacions: Medicaments que no curen.

Podeu jugar a trobar medecines que es poden recollir per a altres països.

Segon:

Els medicaments que vam comprar aquí, tot i fer-ho a través de Farmamundi, eren més cars que els genèrics que es poden comprar a Kenya mateix. A més del paperam legal que cal fer per poder-los treure i entrar, un cop allà et trobes que els preus per genèrics, d’una qualitat similar, són més baixos.

A més, canvia la forma de dispensació: allà es fa servir molt la solució líquida, mentre aquí tenim majoritàriament comprimits o càpsules; allà el medicament se’t dóna en la quantitat ajustada al tractament, aquí els rebem en envasos tipificats. I si són d’allà, l’etiquetatge és més familiar i senzill. Per tant, una de les primeres conclusions va ser que valia més portar diners per medicaments que medicaments directament. Potser a altres països africans hi ha problemes d’existències o distribució, però a Kenya no sembla que sigui el cas.

(foto de la superjelenn)

Tercer:

I un tercer aspecte és que allà reben diners de fundacions i altres entitats per comprar medicaments, però sovint en unes condicions enverinades: per exemple, reben un donatiu que han de justificar en un marge de temps concret. Conseqüència: han de gastar TOTS els diners comprant les medecines que necessiten i més de les que necessiten, perquè, si no, es queden sense les que necessiten.

Quan vam arribar a Kimea, ens va passar: hi havia caixes senceres de medicaments que caducaven aviat i sabien perfectament que no els gastarien. Els aprofiten, perquè quan s’acosta la data i ja veuen el que els sobrarà des de Kimlea els porten als hospitals propers, on tenen sortida.

Parlant amb elles, el que seria més útil seria tenir a la central de genèrics a la qual fan les comandes un compte per Kimlea. Així, carregant al compte, podrien anar fent les comandes per trimestres, adequades a les seves necessitats i sense el risc de la caducitat.

Una altra manera que vèiem de superar aquesta dificultat habitual en què es troben per la manera com està plantejada la cooperació als països en desenvolupament és dedicar part dels diners no directament a medicaments, sinó a altres productes sanitaris. De cara a l’any vinent, el nostre projecte és aconseguir tests de malària, febre tifoidea i SIDA, que són els mals endèmics a la zona; tot i que a Tigoni tenen força sort amb la malària, com podeu veure a aquest mapa en PDF de distribució de la malària a Kenya, perquè són a 2.000 metres i lluny de llacs i costa.

Per fi el vídeo de Kimlea!

2008-02-07T20:38:00.000+01:00

Ja tenim el vídeo de Kimlea a la web. Bé, no és pròpiament un vídeo (és més aviat un slideshow presentat en vídeo). L'Esther, una de les que formava part de l'equip de comunicació del grup, ha penjat al seu blog el vídeo que van fer per a la Fundació Montblanc.

Wairimu, de la Kimlea Clinic

2008-02-03T16:13:00.000+01:00

La cap del dispensari de Kimlea es diu Theresa Wairimu Njuguna (Wairimu és una mena de sobrenom força corrent entre les dones kikuyus). Ha estat un parell de vegades a Navarra fent cursos d'especialització. Remenant per Internet, aquí hi ha una entrevista on explica breument la tasca de la clínica. Parla de les malalties més habituals:

En niños, principalmente son malnutrición, disentería, neumonía y malaria. En adultos: sida, hipertensión y diabetes. En ambos casos, tanto en niños como en adultos, también tuberculosis.

I també de la seva feina:

Trabajamos una administrativa, una enfermera, un farmacéutico y su ayudante y un recepcionista. El doctor viene una vez a la semana, pero para ello hay que pagarle. Tampoco tenemos laboratorio, por lo que los análisis también se deben pagar. En casos urgentes, enviamos a los pacientes al hospital. El problema es que muchos no tienen recursos.

Quan nosaltres vam ser-hi, hi havia, efectivament, ella, que era la cap; la Virginia, la farmacèutica; l'Anna, que era recepcionista i administrativa; i una infermera. A qui no vam arribar a veure mai va ser al metge: no va pujar cap dels dies que li tocava.

Limuru a les notícies, per desgràcia

2008-01-31T19:01:00.000+01:00

El vídeo correspon a primers de gener, però permet fer-se càrrec del que passa prop de Kimlea.

Desplaçats a Tigoni

2008-01-31T18:52:00.000+01:00

Sembla que a l'estació de policia de Tigoni s'hi va amuntegant gent. la CNN ho explica així:

Just Wednesday, Mwangi said, 6,000 people converged on an internally displaced persons camp on the very day it opened, in the town of Limuru, in central Kenya.
That camp is one of roughly 300 internally displaced camps in Kenya, which has long sheltered hundreds of thousands of refugees from other nations in sprawling refugee camps but has erected such camps for uprooted Kenyans only after natural disasters, Mwangi said.
"We've never known internally displaced camps like this," he said.

Però la premsa kenyana diu clarament:

In Limuru, 6,000 displaced people were camping at the Tigoni police station, up from only 45 on Friday last week.

Un policia vigilant un camp de refugiats prop de Limuru (EFE)

Intentarem tenir notícies noves de les de Kimlea.

Plantacions en crisi

2008-01-31T18:23:00.000+01:00

Per molt que vulguem, no podem prescindir del que està passant a Kenya.

Una notícia recent publicada per la UN Office for the Coordination of Humanitarian Affairs explica com la situació actual ha afectat les plantacions dels voltants de Limuru, on és Kimlea.

Blow to horticulture

The horticultural industry, which is a major employer, has also been hard hit. "There is fear all over with vehicles being burnt. Most of our clients are also not placing orders for our products," Gerrison Wachira, a grader with the horticultural farmers and exporters' organisation, said.
"We rely on produce coming in from some of the worst-affected areas, such as Eldoret, for passion fruits," Wachira said.
He said the organisation, which had already laid off casual workers, had been on the verge of closing. "We are going to ship our produce for the first time this month next week," he said.
The organisation normally ships its produce three times a month and employs at least 80 casual workers who earn 300 shillings ($4) per day. Other horticultural organisations employ hundreds of casual workers.
"Most firms have reduced their manpower," he said.
The organisation, which mainly relies on road transport by night, has been hit by the insecurity, with most stakeholders considering using local airports, which are more expensive, to transport their produce.
"The government should ensure that there is security for everyone," Wachira said. "The leaders should talk together and preach peace; they are the ones who have not communicated with the people."
According to the Secretary General of the Kenyan chapter of the Central Organisation of Trade Unions (COTU), Francis Atwoli, the crisis will have hit the broader economy.
Already, at least 60,000 people lost their jobs in tea farms in Kericho, 20,000 in Nandi hills, and 10,000 in Limuru, Atwoli said. Another 40,000 workers were let go in Naivasha, with the government providing security in the horticultural farms in the area, he said. Hundreds more had lost jobs within commerce, in banks and supermarkets, for example, after finding it unsafe to continue working in some areas, he said.
At least 400,000 people are expected to lose their jobs if the crisis continues, with a knock-on effect in neighbouring, landlocked Uganda, which relies heavily on Kenya's transport network for its imports.
Some industries in the country were not functioning as they should, with employees being laid off, Uganda's deputy prime minister, Eriya Kategaya, said on local television on 30 January. "Factories are being forced to retrench workers," Kategaya said.

Una beca, mitja vida

2008-01-31T17:43:00.001+01:00

Un dels objectius del projecte Kimlea 2008 és aconseguir beques per a les alumnes de Kimlea.

Un curs acadèmic a Kimlea costa uns 250€. Amb 50€ més, les alumnes poden dinar tot el curs. Si no, des de les 9 fins a les 5 no mengen: només quan tenen classe de cuina, que es mengen el que han cuinat. I a vegades fan quilòmetres fins a arribar a casa.

Aquí podeu veure-les a la festa de final de curs:

Parlant amb la Principal de Kimlea, la Frankie, vam veure que apujant la beca a 300€ ens asseguràvem que una estudiant podia treure profit de tot el curs.

El nostre plantejament és que, a més dels dos anys de Kimlea, hi hagi una tercera beca per a les alumnes, en forma de microcrèdit, per tal que en acabar els estudis puguin comprar alguna eina de treball per produir: una màquina de cosir, un forn, un màquina de tricotar... D'aquesta manera, la tercera beca suposa facilitar la creació de microempreses i a la llarga de cooperatives formades per dones que produeixen per al mateix sector.

Podeu veure el programa d'assignatures dels dos anys. I us oferim també el que expliquen des de la Fundació Kianda sobre les noies que reben les beques.

Un testimoni del 2005:

En Kimlea nos proponemos ayudar a estas chicas para que se ganen la vida por sí mismas y puedan ayudar a sus familias. Aquí aprenden costura, punto con máquina de tricotar, cocina, cría de conejos, producción de miel de abejas, horticultura, etc.

Nuestro objetivo es que, al cabo de dos años encuentren empleo, y se puedan mantener económicamente por sí mismas, cosiendo, vendiendo lo que cocinen o poniendo un puesto de comidas.

Una de ellas, que ha terminado ya su estudios en Kimlea, ha instalado un hornillo de carbón cerca de la carretera. Hace unos bollos que llaman “mandazi”, muy típicos de esta zona, y los va vendiendo a la gente que pasa.

Otras chicas han podido comprar una máquina de coser y han puesto al lado de su casa un pequeño taller, hecho con tablas ; o han encontrado trabajo en fábricas de ropa, en empresas de limpieza, en la cocina de hospitales, de colegios, etc.

Cada una escoge lo que le gusta más o para lo que tiene mas habilidad. Ésta es la ventaja de la formacion profesional tan heterogenea que reciben en Kimlea y que las habilita para ganarse la vida, además de ayudar a sus familias.

En Kimlea pagan una cantidad muy baja -euro y medio al mes- porque no es conveniente dar esa formación gratis: aquí lo que no se paga no se valora.

Pero ni siquiera tienen dinero para esa cantidad que, como se puede ver, es simbólica. Para que puedan pagar ese euro y medio hay que proporcionarles algún trabajo en la escuela, para que tengan la responsabilidad y la alegría de autocostearse sus propios estudios.

Las clases se dan durante el día y muchas de ellas no comen prácticamente nada hasta que llegan a sus casas por la noche. Casi nunca comen carne, porque es muy cara. Su comida básica es el “ugali”, una mezcla de harina de maíz con agua, una especie de pasta, muy espesa; y el “irio”, que se hace con maíz, alubias, patatas y verduras, cocidas y machacadas como un puré.

Las que pueden, se traen de su casa un poco de maíz cocido, que se toman a mediodía en la escuela. En la escuela les dejan aguacates y frutas de los árboles, para que no estén con el estómago vacío.

Les escribo para pedirles que contribuyan con Kimlea pagando una beca.

Como todas las chicas son pobres, se necesitan 150 becas.

Al ayudarlas se contribuye a que tengan su profesión, y puedan vivir de forma más humana, ayudando a su familia.

El primer dinero que ganan estas chicas suelen emplearlo en enviar a sus hermanos al colegio.

Con esa beca, se las saca de la miseria para siempre.

I un altre del 2006:

Kimlea está en el distrito de Kiambú, en Kenia. La escuela es para chicas sin medios económicos y sin posibilidad de tener un training que les facilite ganarse la vida. Muchas de ellas son hijas de los recolectores de té de la zona, que ganan menos de un euro al DIA, y con ello tienen que sacar adelante a la familia.

Los estudios en esta escuela son de 2 años y reciben educación técnica en agricultura, punto a máquina, costura, cocina, ingles y algo básico en contabilidad y negocios. Las clases son diarias de 8.30 a 4.30. Muchas de las alumnas tienen que andar unos 10 Km. para llegar a la escuela, y también muchas no comen más que una vez al día.

Se entrevistan a las chicas para ver si tienen los mínimos conocimientos para entender las clases y beneficiarse del curso. Si se ve que no pueden, se les invita a hacer el curso los sábados y durante las vacaciones, donde tenemos menos chicas y se les puede dar mas atención personal. Los padres o responsables de las chicas también vienen a la entrevista para que se responsabilicen de los estudios de sus hijas, pues hay el peligro que cuando las necesitan para trabajar en algo dejan de venir a la escuela.

Durante los dos años las alumnas, con la ayuda de las profesoras, descubren la asignatura que les va más o con la que les gustaría ganarse la vida. Al terminar sus estudios algunas consiguen empleo en cafeterías, talleres, casas privadas, etc. y otras empiezan sus pequeñas industrias vendiendo comida, tejiendo, como costureras, etc.

Lo mejor de todo es la repercusión que tiene en ellas y sus familias. Al empezar a ganarse la vida resuelven los problemas básicos de sus familias y así al ayudar a una alumna estamos ayudando a toda una familia. Con las becas recibidas UMBELE esta ayudando a 46 familias.

20 de las becadas terminan sus estudios en noviembre de 2006, pues recibieron la beca para su segundo año. Sus nombres son: Ann Kajuju, Sophia Njoki, Purity Wanjiku, Monica Njoki, Mary Njeri, Hellen Wanjiru, Joyce Waringa, Margaret Nyambura, Mary Mwathimba, Millicent Gitonga, Nancy Njoki, Susan Njeri, Teresia Nyakio, Beatrice Murugi, Catherine Wangari, Hannah Wamuthithi, Hannah Wanjiru, Fidelis Wanjiru, Grace Wanjiru and Elizabeth Wanjiru.

Por ejemplo Hannah Wamuthithi reside ahora con su abuela, pues sus padres viven muy lejos de la escuela. Así y todo tiene que andar todos los días 14 Km. Además antes y después de la escuela tiene que ayudar a su abuela a traer agua que está a varios kilómetros de distancia, recoger leña, etc. Otra de ellas, Nancy Njoki, trabaja durante los fines de semana para poder comprarse los materiales que necesita para el curso. Margaret Nyambura no tiene padre, su madre no tiene trabajo fijo y muchas veces no tienen suficiente para comer.

Las que sobresalen en este grupo son: Aniñe Kajuju, Fidelis Wanjiru y Elizabeth Wanjiru. Pensamos que podrán llegar a hacer algo grande.

Esta clase ha empezado ahora a preparar propuestas de negocios que podrían empezar. Esto les ayuda a abrir sus horizontes y a considerar distintas opciones para su futuro.

Las otras 26 becadas terminarán el año que viene y para estas necesitamos la beca para su segundo año. De entre ellas 5 fueron reemplazadas por otras por las siguientes razones:
- Maria Njeri Njoroge se casó de repente y tuvo que ir al sitio de donde procedía su marido. Fue reemplazada con Lydia Wambui Nyaga
- Maureen Nyambura, los padres consiguieron una plaza en un colegio de secundaria. La reemplazó Phyllis Njeri Kuria
- Rahab Waithera, vivía muy lejos y pensaba que conseguiría algún sitio donde estar, pero no pudo. La reemplazó Phibian Mmboga Manaseh
- Rebecca Nyakeru, pudo conseguir un colegio de secundaria. Reemplazada con Sarah Wanjiru Ndichu
- Alice Wairimu Mwangi, no tenía interés y se le aconsejó que lo dejara. La reemplazó Veronica Marita

Durante los primeros meses del primer año siempre hay un poco de movimiento por distintos problemas que surgen.

Además de las 5 reemplazadas las 21 restantes son las siguientes: Anne Nyambura, Mary Nyambura, Gertrude Wangui, Mary Wanjiku, Racheal Mberete, Veronicah Nyambura, Mary Wambui, Julia Nduta, Serah Nyamboke, Teresia Wamaitha, Leah Wanjiku, Hannah Wangui, Monica Njoki, Milka Wanjiku, Caroline Njeri, Catherine Waringa, Cecilia Nyambura, Grace Wambui, Josephine Ngendo, Lucy Wanjiru, and Margaret Wambui.

Muchos de los nombres son iguales, pero no quiere decir que son familiares. Muchas de estas chicas son de la tribu Kikuyu, por la zona de donde proceden, y los nombres africanos de cada tribu no son muy variados, por eso se repiten mucho.

I repetim el vídeo on les veieu a classe:

Les beques es canalitzen a Kimlea via la Fundació Montblanc, que té un conveni amb la Fundació Kianda.

KIMLEA 08

2008-01-22T18:54:00.000+01:00

El Projecte Kimlea comença un nou curs!

Hem estat alguns dies escrivint sobre la situació a Kenya perquè semblava una mica incoherent parlar de les condicions de vida d'un raconet d'aquell país mentre el país sencer se n'anava en orris.

Però ara ja toca, independentment del que passi allà, tornar a parlar de Kimlea perquè ja comencem a buscar recursos pels projectes d'enguany, dels quals parlarem als propers posts.

La primera iniciativa és una festa. Copiem la convocatòria que a molta gent li haurà arribat per mail:

La fiesta es el viernes 15 de febrero en la discoteca SOL Club (Villarroel 216), a partir de las 24:00 h y estará genial. Esperamos mucha gente y os animo a que vengáis, hagáis correr la voz y nos enviéis a un montón más. El dinero de la entrada (15,-€ por persona) va destinado íntegramente a un proyecto en la localidad de Limuru, cerca de Nairobi y es para mejorar la asistencia médica y social de toda esa gente. Está respaldado por la Fundació Montblanc.
Las entradas las podéis comprar en la tienda Aïta de la calle Calvet nº 17 (horario de 10h a 14:30h y 15:30h a 20:30h. Los sábados de 10h a 14h y de 17h a 20:30h), o en la tienda Aïta de la calle Manila nº 45 (horario de 10h a 14:00h y de 17:00h a 20:30h. Los sábados de 10h a 14:00h).
En caso de que alguien quiera hacer un donativo, puede ingresarlo en el número de cuenta 0075-1335-01-0600033607, indicando como concepto "Kimlea 2008".
Cualquier cosa podéis poneros en contacto conmigo (Ana: 696084380) o con Mª Alba (639056838).

O sigui que ja ho sabeu!

Bisbes i mitjans de comunicació

2008-01-18T20:39:00.000+01:00

La gent de Kenya és molt religiosa; es comprova a simple vista quan un s'hi passeja. Els mitjans de comunicació de Kenya són dels més treballats de l'Àfrica oriental. Potser això permet escriure amb aquest títol sobre una iniciativa que ara per ara aquí seria ben estranya.

Bé, d'això ja fa uns dies. I a més el títol només és una mitja veritat, perquè del que es va tractar és d'una pregària interconfessional, tal com explica la Kenya Broadcasting Corporation. Però no deixa de ser interessant:

All local radio and television stations in Kenya on Sunday aired a special joint prayer session for peace at 6PM local time.
The one-hour program dubbed 'Prayer for peace, Kenyans unite', involved leaders from the Catholic, Baptist, Pentecostal, Muslim and Hindu faiths who converged to pray for peace, unity, truth and justice.
Songs, hymns, poems and inspirational messages from various musicians and choirs were featured during the program.
The program is part of the ongoing media campaign in the search for peace in the country.
Sunday's program follows another one held on Thursday where radio and television stations suspended normal schedules to air a special program calling on Kenyans to exercise restraint while local newspapers ran a similar front-page headline; 'Save Our Beloved Country'.

Però el més rellevant és que la iniciativa va venir dels mitjans: el Media Council (amb una web sense actualitzar...).

La notícia recollida al Daily Nation posava de relleu que els mitjans s'han implicat en la defensa del futur del seu país, tot i les dificultats que han tingut aquests dies per fer emissions en directe, fent seu el lema "Save Our Beloved Country":

According to the Media Council chairman, Mr Wachira Waruru, the initiative is part of the ongoing media campaign to remain pro-active in the search for peace.
On Thursday, all the major local newspapers ran a similar front-page headline - Save Our Beloved Country - while TV and radio stations suspended normal schedules to air special programmes calling on Kenyans to exercise restraint.
"Today's programme to be aired simultaneously on all stations will aim at praying for peace, truth and Justice," Mr Waruru said.

Després de tres dies

2008-01-18T20:25:00.001+01:00

No hem sabut res de nou de la gent de Kimlea. Avui, últim dia dels tres previstos pel partit opositor per manifestar-se, sembla que la tàctica canvia: de les marxes al boicot.

Un dels riscos més grans de les manifestacions eren que provoquessin un enfrontament directe entre partidaris de Raila Odinga i la policia, amb víctimes mortals. Fins ara, pública i oficialment la policia havia actuat amb gas, mànegues d'aigua i trets a l'aire. Si passava a matar, la radicalització podia arribar a un punt on no fos fàcil apaivagar la violència ni tornar enrera: bé per una mena d'intifada, bé per l'ús d'altres forces militars.

Tot i que efectivament hi ha hagut morts, sembla que aquest risc si més no d'ha evitat. Però la solució continua sense estar gens clara. La BBC manté l'especial sobre Kenya, que permet seguir les notícies i a més recull testimonis de lectors kenyans.

Kianda Foundation i la primera escola multirracial

2008-01-11T18:30:00.000+01:00

Kianda Foundation està a l'origen de Kimlea Girls Technical Training Centre i Kianda School. En aquest article del Sunday Standard de l'any 2005 es parla de l'Olga Marlin, a qui algunes vam tenir la sort de conèixer.

A l'article, s'explica com va ser possible aconseguir els permisos per iniciar una escola oberta a blancs, negres i indis, en un moment que Nairobi encara estava totalment dividida en barris segons les races.

Va ser gràcies a l'ambaixada del Japó. Aquí s'explica la història (val la pena llegir tot l'article i el llibre d'Olga Marlin, To Africa with a dream, publicat en castellà amb el títol Con un sueño en África):

But nothing had quite prepared her for the shocking reality on the ground. She arrived in Kenya when residential areas were segregated, as were clubs, schools, restaurants, and even the public transport system.

Social interactions between the races was taboo, and Olga and her group soon realised that they would have a difficult time selling the idea of a multi-racial school that would see white students learning side by side with their Asian and African peers.

Initially the idea was to set up a finishing school which would give African women a chance to acquire secretarial skills in courses that would help them get better jobs and uplift their living standards. At the time, Olga says, people thought they were mad to even come up with such an idea, but a female member of the Kenyatta family whom the group met soon after their arrival, gave them the courage to move on.

"You have arrived at a very good time to open a school for girls. Our women need education to become self-reliant, respect themselves and make themselves respected. This can only happen when they are financially independent. Your school should provide them with the necessary skills," the Kenyatta family member said.

After a brief teaching stint at Kenya High School, then a whites-only school, Olga moved on to carry out their vision.

By 1961, after months of giving music lessons and coaching students in various subjects to raise money, the group was ready to start.

But there was a problem. One of the students was Goan and the city council would hear nothing of registering Kianda, first located in Valley Arcade — a white residential area — and two with a non-European student on board.

They would first have to seek the approval of the residents, the council said.

Her proposal to the residents was flatly rejected and Marlin was crushed. "It was simply one of the worst moments of my life," she says.

She then knew that they would have to move out of the area if their mission to give African girls a chance to study was to be fulfilled.

One of her students offered to help. Her father, Paddy Rouche, owned an estate agency in Nairobi’s Westlands and had just identified a parcel of land along Waiyaki Way (Kianda School’s present location), which was on the border of a reserve on which the Japanese embassy also stood.

At this time, the government also decided to declare some plots in the area multi-racial and Kianda (Kikuyu for valley) finally found a home which would be led by Olga until 1980.

It would be the first of several educational institutions put up by the Kianda Foundation in its quest to uplift the educational standards and general welfare of women in Kenya.

Registered in 1961 in Nairobi, its development has over the years given rise to a primary and secondary schools as well as the Kibondeni Catering School and the Kimlea Girls Technical Training College in Kiambu.

The latter has saved hundreds of girls from the degrading and exploitative child labour rampant on the coffee plantations in the district.

Sort que van haver de fer lloc per als japonesos!

I encara una altra cita, que demostra que no només calia alliberar-se de prejudicis racials:

To Olga, the eldest child in a family of six, African women were in a vicious circle those days: "They needed education for freedom and freedom to be educated."

Val a dir que la família de l'Olga sembla excepcional...

Blancs rics, negres pobres?

2008-01-11T16:52:00.000+01:00

Fa uns dies, una crònica de l'agència EFE que van publicar diversos diaris parlava del barri de Westlands, a Nairobi, en els següents termes:

El barrio de Westlands es un islote de paz, un oasis en medio del desierto. Esta zona elegante de Nairobi presenta una imagen que representa el polo opuesto a lo que se ve y se vive en la barriada popular de Kibera.
Westlands es un barrio eminentemente blanco y rezuma dinero por todos los costados. Las mansiones de estilo colonial compiten en grandeza y originalidad. Todas poseen grandes medidas de seguridad, desde alambradas electrificadas hasta guardias armados las veinticuatro horas del día.
La zona hace olvidar que a tan sólo diez minutos está el segundo arrabal más pobre de África, Kibera, donde se han registrado unos enfrentamientos muy duros entre partidarios del líder opositor Raila Odinga y las fuerzas de seguridad, tras el recuento dudoso de las pasadas elecciones generales.
En Westlands están ubicados los mejores centros comerciales de la ciudad. Hay dinero, comida y, hasta hace unos días, buen humor y alegría de vivir en la opulencia. Ahora los residentes del barrio tienen miedo.
En las últimas 72 horas los blancos kenianos de Westlands han acumulado alimentos en las despensas, incrementado la seguridad de sus casas y reservado billetes de avión abiertos por si necesitan evacuar la zona con la máxima urgencia.

No és que això no sigui cert, que el periodista que ho escriu se suposa que és allà i ho ha comprovat. El problema és que pot fer la impressió que els rics i explotadors (no ho diu, però és el missatge que li arriba a l'europeu amb la conciència tocada) són els blancs i les víctimes els negres. I això sí que no és tota la veritat.

Als voltants de Kimlea, molts dels propietaris són negres, kenyans. Quan els britànics van començar a marxar, abans de la independència, van vendre les seves propietats a la gent del país. Els propietaris de las plantacions de tè que permeten unes condicions tan dures pels treballadors són per tant negres com ells, africans com ells. És més, probablement són kikuyus com ells.

Westlands ve de camí per anar a Kimlea, sobretot si s'hi va en direcció a Limuru, no via Kiambu. I la veritat és que hi vam fer vida: vam anar a canviar els euros i a comprar a la farmàcia i al súper al mall de més importància de l'Àfrica oriental (si és cert el que diu Wikipedia), Sarit Centre, tot just arribar; vam anar a l'església de Consolata; vam dormir el primer cap de setmana a Kianda Residence, dins de Kianda School, una altra iniciativa de Kianda Foundation... I els escassos blancs que vam veure tenien més pinta de turistes que nosaltres.

A Westlands probablement hi siguin en una proporció més elevada per la senzilla raó que la Nairobi de fa 60 anys estava dividida en barris segons les races. Hi ha la majoria d'ambaixades, edificis de l'ONU, les esglésies que van construir els qui venien a atendre pastoralment els europeus... Però no és ni molt menys una impressió d'una mena d'apatheid, on els blancs es concentren i els negres només són criats, com si encara fóssim a l'època de Out of Africa...

Per cert, al Village Market, un altre mall encara més occidental i de qualitat ja a les afores, hi havia una botiga de Mango...

Una de les entrades al Village Market

És segura Kenya?

2008-01-04T18:53:00.001+01:00

L'estiu del 2007 Kenya era segura... amb limitacions, sobretot pels occidentals.

Tal com ens deien sovint les nostres amigues, qualsevol kenyà pensa que qualsevol blanc està forrat. Per tant, sempre hi ha el risc que vulguin robar-te o atracar-te. De tota manera, moltes de les seves recomanacions valdrien per qualsevol passejada per les Rambles o els Encants, o per vigilar qui entra amb tu al portal de casa. El que passa és que allà crides l'atenció, si ets europeu, al primer cop de vista.

Val a dir que sovint, però, tot i intentar fer cas del que ens deien (al cap i a la fi érem a casa seva), ens adonàvem que tenien més por elles que no pas nosaltres. Desplaçar-nos a les fosques entre l'escola i la clínica, on dormíem, els feia patir (bé, i a algunes porugues també!). Anar al mercat (el mercadillo) masai requeria prendre mesures de seguretat ("atenció amb bosses, càmares de fotos, els que es fan els simpàtics...").

Però el que més ens costava d'entendre era no poder sortir a fer un volt pels voltants de Kimlea. Amb la placidesa i bellesa de l'entorn i el somriure cordial de la gent!

Algunes imatges de Tigoni a Webshots

I aquí en podeu veure unes altres a Flickr, de la mateixa zona (però res que veure amb nosaltres)

Quan les de Kimlea van saber que havíem anat a fer un tomb pels voltants, quatre o cinc; que algú havia anat a córrer, que l'altra havia tornat sola de Gatina... es van esgarrifar. El criteri era sempre més de dues i si era possible amb una africana. Fins i tot per la carretera asfaltada. I per segons quins camins, ni pensar-ho. L'única blanca de Kimlea, la directora del càtering de Tigoni Center, deia que per alguns camins només hi anaven una bona colla, fins i tot essent totes del país!

Dels seus comentaris (una mica reticents, probablement per no crear-nos una inseguretat que no teníem) es deduïa que per segons qui blanca i dona era massa temptador. I van acabar confessant que ben a la vora hi havia hagut assassinats. Que els que homes joves que ja no poden assimilar els slums de Nairobi, s'emboscaven a les zones rurals del districte veí de Kiambu i assaltaven de tant en tant els qui passaven.

En altres ocasions també es van neguitejar. En una de les excursions que vam fer, vam preguntar per què no paràvem a dinar en una zona de boscos d'avets (si més no, ho semblaven). La resposta va ser que no era segur ni aturar-se. I no era pas solitària ni allunyada d'una carretera principal. En una altra sortida, el matatu es va avariar i quan va arribar un camió ple d'homes, aquest cop sí que en una carretera solitària, la kenyana que anava en aquell vehicle no va respirar fins que va arribar el matatu que anava a recollir-les.

Per tant, independentment de tribus i polítics, hi havia prou ambientillo com perquè, davant la sospita que el govern ha manipulat els resultats de les eleccions, els descontents o desesperats del país aprofitessin l'ocasió...

Policia a Kenya

2008-01-04T18:24:00.001+01:00

Mentre vam ser a Nairobi, vam passar al costat de la seu de la Policia. Allà, si t'agafen en alguna infracció passes la nit a comissaria segur. Si més no, si ets kenyà.

Poques trobades personals vam tenir amb ells, però. Ens van avisar que des de feia poc temps és prohibit fumar... a l'aire lliure! Qui volia fumar havia de trobar algun edifici on fer-ho.

Un altre tema del qual sempre t'avisen a qualsevol material informatiu sobre Kenya és que està prohibit de fotografiar edificis oficials. De fet, en alguns casos vam veure els avisos a les façanes dels edificis.

Vam creuar-nos amb força controls de carretera, això sí, tot i que en cap moment van parar els nostres matatus o autocars. L'única experiència d'aquesta mena va ser quan el xofer de Kimlea va portar algunes a Nairobi en un cotxe petit, en comptes de fer servir el bus escolar. Van fer-lo aturar i li van demanar la documentació al xofer: sembla que hi ha qui es dedica al transport de viatgers sense tenir els permisos oportuns o la llicència de taxi. Potser per això també molts cotxes duen pintat a la carrosseria el nom de la institució a la qual pertanyen.

L'altre servei de seguretat que la majoria de gent que ha estat a Kenya deu conèixer de primera mà és el del Kenya Wildlife Service, que controla els parcs nacionals i les reserves.

A la tardor van aparèixer algunes notícies sobre policies que havien detingut il·legalment i assassinat menors. En general, però, val el que s'explica a Kenyalogy:

La policía de Kenya es extremadamente amable y solícita con los extranjeros. Esto responde a la importancia estratégica que para el gobierno tiene el turismo y los ingresos que éste genera. Por supuesto, en todo cocido hay algún garbanzo negro y la corrupción es un problema grave y endémico en Kenya, pero los casos descubiertos son atajados rápidamente. No hace mucho, la policía desarticuló una banda de atracadores integrada por policías corruptos, los llamados Alfa Romeo, una unidad de élite destinada precisamente a la prevención e investigación de estos delitos.
Lo mismo se aplica a los rangers del Kenya Wildlife Service. Estos hombres y mujeres desempeñan una labor esencial en la conservación de la naturaleza, con sueldos míseros y combatiendo el furtivismo sin apenas recursos ni armas. Aparte de la triste anécdota de los rangers de Samburu, su comportamiento es siempre ejemplar, no te dejes engañar por su aspecto a veces serio, en muchos casos es el carácter de su origen maasai.
En muchos establecimientos y recintos privados verás guardias de seguridad, los askaris. No son policías, pertenecen a cuerpos de seguridad privados. Por tanto, en principio no ofrecen la misma confianza, sirven a su señor pero no esperes su ayuda si la necesitas.

Notícies de Kenya

2008-01-04T17:55:00.000+01:00

Hem tingut notícies de Kimlea i d'altres persones que van estar amb nosaltres a l'estiu. Estan força tranquil·les, malgrat tot, i amb confiança que de mica en mica el clima de violència anirà afluixant. A Kimlea, però, no surten de la finca, tot i que la zona de Limuru està en calma.

El que més els preocupava (la marxa a Uhuru Park, que podia ser el detonant d'una nova escalada de violència) sembla que es va aplaçant cada dia, mentre apareixien altres vies d'arribar a alguna mena de solució.

Uhuru Park, amb el Parlament i el mausoleu de Jommo Kenyatta, el primer president kenyà. Uhuru significa llibertat. Té llacs artificials i espais preparats per assemblees i parlaments.

Vam preguntar a la Wairimu, periodista, quina font informativa més fiable teníem a l'abast i ens va recomanar la BBC, tot i que també ells cauen en informar des d'un prisma negatiu.

Aquí hi podeu trobar una anàlisi de la relació entre tribu i violència a diferents països africans (suggeriment de la superjelen!).

No només disturbis a Nairobi

2008-01-02T21:14:00.000+01:00

Les fotografies de violència a Kenya són fàcils de veure. No ho és tant veure com està Nairobi, tal com publiquen a la BBC:

Kenya al 2008...

2008-01-01T13:30:00.000+01:00

Bé, aquest post és fonamentalment per aclarir l'anterior. En pocs dies sembla que tot està empitjorant: com si haguessin sortit a la superfície molts dels problemes amagats de Kenya, problemes que semblava que es podien anar resolent sense la violència d'altres estats africans. Com que a més la premsa té dificultats per fer la seva feina, és difícil de saber què està passant exactament. La nostra gent coneguda no ha donat senyals de vida després de desitjar-nos bon Nadal.

La nostra experiència de l'estiu feia preveure poc aquesta situació. Sí que es va parlar de les eleccions, però potser ningú no s'esperava aquests resultats directes i indirectes.

Algunes pinzellades del que vam aprendre, però, ara tenen més sentit. Només enumerades, amb la intenció de parlar-ne més endavant:
- La preocupació per la nostra seguretat.
- Els slums i els desplaçaments del món rural a l'urbà (podeu veure Kibera al sud de Nairobi, l'equivalent al barri de chabolas més gran d'Àfrica, en aquest mapa de Nairobi).
- L'homilia de l'últim diumenge a la catedral de Nairobi (coneguda com la Basilica), sobre els criteris d'un cristià a l'hora d'anar a votar.
- La importància de crear espais interracials i intertribals, dels quals Kianda Foundation (l'entitat que suporta Kimlea) i Strathmore School (d'on va sortir Strathmore College, posteriorment Strathmore University) van ser pioners a l'àfrica de l'Est. Ambdues estaven impulsades per gent de l'Opus Dei (cosa que pot ser que sorprengui algú...), animada pel seu fundador, sant Josepmaria Escrivà.

Esperem que en pocs dies la situació es suavitzi. La veritat és que els matxets, vistos de prop, imposen.

Eleccions

2007-12-28T18:41:00.000+01:00

A Kenya van tenir eleccions parlamentàries i presidencials ahir, 27 de desembre. La participació va ser alta, les eleccions van ser renyides i, malgrat alguns petits actes violents, sembla que en general es poden considerar eleccions netes.

A hores d'ara encara no hi ha resultats certs. Sí que se sap que molts dels actuals ministres han perdut els seus escons (18, per ara).

Si voleu tenir notícies sobre Kenya, podeu mirar online els veterans, l'East African Standard i el Daily Nation, o els aglutinadors de notícies com el Kenya Daily o AllAfrica.

Sobre els vídeos

2007-12-28T18:33:00.001+01:00

Un aclariment: els vídeos que fins a dia d'avui hi ha penjats o enllaçats en aquest blog no són nostres. Els hem trobat a youtube. Però cercant hem anat a parar al blog de la persona que els va fer: podeu trobar el vídeo de Kilea i el de Gatina a Tatiana Zilkova Video Blog.

Haurem de dir-li a la Tatiana que li estem molt agraïts...

Kimlea a Youtube

2007-12-22T14:20:00.000+01:00

Per qui vulgui veure l'escola en acció!!

Jocs i joguines

2007-12-22T12:30:00.000+01:00

A Gatina i Maramba els nens juguen com a tot arreu. Pilotes, cordes, bicicletes; cançons enfadoses, jocs de rotllana. Tot és igual i tot és diferent. Les seves cançons infantils podrien haver estat catalanes i vam cantar i ballar amb ells una versió en anglès casolà d'En Joan petit quan balla que va ser un èxit.

Però ara que venen els Reis i Nadal, ara que tothom demana, rep i regala joguines, potser val la pena veure en quatre fotos com són les joguines dels nens de Gatina i Maramba.

Foto copyright de la Begoña

No es veu gaire bé, però és una corda. Les cordes que vam dur (bé, que la Teresa va tenir la intuició de dur) van ser un èxit, sobretot a Maramba. Com a qualsevol pati d'escola, hi havia cua per anar saltant i hi havia tot un repertori de cançons. A Maramba cantaven alguna cosa com ara "I'm a girl, and I'm sixteen...". Potser algú se'n recorda millor.

Foto copyright de la Begoña

Amb aquesta corda plena de nusos jugaven a socatira, a tibar entre equips.

Com que no hi ha carretons ni patinets ni bicicletes, els nens s'inventen les joguines com poden. Estaven orgullosos d'aquesta, per passejar els petits amunt i avall, feta a partir d'un bidó de plàstic:

Foto copyright de la Jelenn

Però, per molt que sembli imperialisme i masclisme, val a dir que la reina de les joguines, entre els nois, era, sorprenentment... la pilota!

Foto copyright de la Begoña

També vam portar i comprar algunes pilotes noves per cada escola, que van fer les delícies de tothom. Però les que vam portar moriran, tard o d'hora, mentre que l'enginy per fer-ne de roba i cordills seguirà viu per molts anys més. La Frankie ens va fer entendre que per a ells té molt valor ser capaços de crear i compartir, més valor que l'alegria del moment que veuen les joguines que han portat les wazungu...

Fulles de te i monedes

2007-12-21T15:31:00.000+01:00

A Kenya la moneda que es fa servir és el Kenyan shilling (KES als mercats financers, Ksh l'abreviatura local). A l'estiu del 2007, el canvi era entre 65Ksh (si es compraven xílings) i els 85Ksh (si es compraven euros) per euro. Ara ho podeu mirar aquí, per exemple.

A les plantacions, es paga en funció del quilo de fulles de te recollides. Es paguen pocs xílings per quilo: aproximadament un euro al dia. En temporada alta de la planta, es poden arribar a recollir 50 quilos (treballant de sol a sol); en temporada baixa, potser 5 o 10. Cal pensar que fan falta moltes fulles i molts minuts per fer un quilo. Aquesta és una de les raons per les quals els homes no resisteixen a les plantacions: una feina tediosa, cansada i mal pagada.

Una visita al metge (sense medicació ni proves) pot costar 100Ksh. Un matatu fins a l'hospital pot costar 25 Ksh. Dur un nen al metge, per tant, suposa de segur més que el sou d'un dia. I el sou del dia serveix per comprar el menjar, no per pagar hipoteques.

No és d'estranyar, doncs, que entre menjar o anar al metge sovint optin per menjar...

Promoció de la dona, promoció de tots

2007-12-21T15:20:00.000+01:00

A la web de Kimlea s'hi poden llegir algunes històries d'alumnes.

El cas de la Grace, que s'hi explica, és bastant significatiu: el pare marxa de casa, la mare educa els fills a base de sacrificis, només el gran pot estudiar, el qui treballa paga els estudis als germans... A vegades les càrregues familiars són -per al nostre punt de vista- molt fortes, però allà no es contempla d'una altra manera. La solidaritat no és tant una actitud voluntària d'un individu respecte a la societat o a d'altres individus, sinó que la mateixa estructura familiar està construïda donant per descomptat la solidaritat. Bé, potser una mica més de solidaritat dels pares de família seria desitjable...

Grace Wanjiku (age 24) is currently working at the Cafeteria of Strathmore University. She graduated from Kimlea in 1998 and got her current job immediately after training.

Wanjiku has 3 brothers and 2 sisters. When they were growing up, her father abandoned the family leaving her mother the sole bread winner. She was a tea picker in Maramba Tea Estate where they were paid KShs.2/- per kg of tea leaves picked. On a good day during the peak season, she would pick 50 kgs but during the off-peak season, she sometimes picked only 5 kgs. This income had to cater for food, clothing, fuel and education for the family. In spite of all the hardships, Wanjiku's mother managed to educate her children up to Standard 8 and the first born boy up to Form IV. By the time Wanjiku finished Standard 8, the situation had become too hard for her mother to pay secondary education for her. She then decided to come for training in Kimlea with the aim of helping her mother fend for the family and perhaps educate her younger brothers and sisters better than herself. She successfully completed the course and got a job with Strathmore University Catering Department.

As soon as she started working, Wanjiku decided to divide her monthly salary into 3 portions: one third to cater for her family's household needs, another third to pay for secondary education for her brother who finished Standard 8 one year after her. She then opened a savings account where she deposits the third portion of her salary with which she hopes to start a business of her own in the future.

Her brother has now completed Form IV thanks to Wanjiku's support.

Besides paying school fees for her brother, Wanjiku also used some of her savings to rent a room in Limuru Town for her mother who has now moved out of the Tea Estate. Wanjiku had a kiosk built next to her mother's house in Limuru Town so that she could sell vegetables of all kinds for her living. With the kiosk, her mother earns more than twice the amount she earned as a tea picker, besides living in much better conditions.

To top it all, Wanjiku enrolled for evening classes and sat O level exams as a private candidate last year. She has all along wanted to raise her level of education and it was a great day for her when she learnt that she had passed. It was taxing to go to class from 5.30 to 7.00 pm after a hard day's work, but she was determined to continue her studies. She is currently trying to buy a piece of land for her mother and build her a permanent house. She plans to get married when this is done.

Maratons i cooperació

2007-12-19T15:37:00.000+01:00

Un personatge que té tants admiradors com detractors, Xavier Sala-i-Martín, escrivia a La Vanguardia el dia 17 un article sobre la Marató de TV3 i les necessitats oblidades de molts racons de món. Podeu trobar l'article de La Vanguardia no pas a la seva web, sinó a la de l'autor.

Hi ha dues idees de l'article interessants. La primera, el cas que explica de Ghana.

Accra, Ghana. Enero de 2004. Emmanuel Teteeh Kuadzi acaba sus estudios de secundaria. Observa que Ghana está experimentando un boom económico y muchas empresas quieren conectarse a internet. Emmanuel, que es aficionado a la informática, ve la oportunidad de negocio y crea una empresa de diseño de páginas web. Primero trabaja solo, pero la faena se le acumula y pronto tiene que contratar a un compañero… y luego a otro… y en menos de un año, 22 jóvenes entusiastas trabajan con él diseñando e instalando páginas web.

Frankfurt , Alemania. Enero de 2006. GTZ, una ONG creada por el gobierno alemán para fomentar el “desarrollo sostenible”, estima que una de las causas de la pobreza en África es que la ineficiencia de sus empresas les impide crear empleos bien remunerados. GTZ piensa que una manera de ayudar a aumentar su competitividad es integrar a esas empresas al ciberespacio. La ONG decide utilizar a su ejército de voluntarios alemanes para crear páginas web y regalárselas a todas las empresas africanas que lo deseen.

El diagnóstico de GTZ es totalmente acertado: es cierto que uno de los principales problemas de África es que sus empresas son ineficientes y no crean empleo de alto valor añadido. Su acción, sin embargo, no sólo no soluciona el problema sino que tiene consecuencias catastróficas: gracias a su (sin duda bien intencionada) intervención, Emmanuel ve como su empresa se arruina y 22 jóvenes africanos pierden su puesto de trabajo. Seguramente los alemanes nunca se dieron cuenta del mal que causaron a unos emprendedores que enviaron al paro. De haberse enterado, seguramente hubieran actuado de manera distinta. Por ejemplo, si en lugar de utilizar voluntarios alemanes para producir las páginas web gratuitas, GTZ hubiera contratado a la empresa de Emmanuel para que las diseñara y después las hubieran regalado a las empresas africanas, la ONG alemana habría obtenido el mismo objetivo (que no era otro que las empresas africanas tuvieran sus páginas web) sin acabar matando esa iniciativa empresarial que África tanto necesita.

A Kimlea, això està resolt: col·laborant amb Kimlea, són les mateixes dones africanes les que ajuden a sortir del cercle viciós les altres dones africanes, parlant el mateix llenguatge verbal, cultural i vital.

La segona idea:

El problema de todo esto es que, al utilizar un medio tan potente como la televisión recaudar dinero, TV3 acaba desviando seis millones de euros que los catalanes podrían dedicar a financiar otro tipo de proyectos como la educación de niños pobres o el tratamiento de enfermedades que afectan solamente a ciudadanos africanos pobres. De alguna manera la Marató de TV3 acaba “quitando” dinero a proyectos importantes que reciben poca financiación para dárselo a proyectos igualmente importantes… pero que acabarían siendo financiados por multinacionales farmacéuticas o gobiernos occidentales ricos.

Sense opinar, però fent números: 6.000.000 euros de la Marató equivalen a 20.000 beques de Kimlea: 20.000 cursos de 20.000 noies que poden canviar la seva vida i, com bé expliquen a Kimlea, les de les seves famílies, perquè aprenen sobre salut, higiene, alimentació i tècniques de producció agrícola i tèxtil, poden muntar algun petit negoci o incorporar-se al mercat laboral i, sobretot, es fan conscients de la seva pròpia dignitat.

Algo más sobre las mujeres de Gatina y Maramba

2007-12-16T23:58:00.001+01:00

Que la mujer es la espina dorsal del continente africano es algo que todo aquél que ha puesto un pie en el África negra o ha leído cuatro líneas sobre este continente indómito tiene claro. Pero de ahí, a verlo, a sentirlo, vivirlo, hay un paso.

Las mujeres de Gatina y Maramba se desloman una media de doce horas al día recogiendo té, agachadas, medio agazapadas entre el verde intenso de sus arbustos. Y todo ello, por un euro y medio al día. Y como es lógico, además son madres y amas de casa, que cuidan de sus hijos, de su casa – su humilde choza en muchos casos, pero al fin y al cabo, su hogar-, que van a recoger agua y al mercado, que cocinan, y hacen equilibrios para alimentar a una prole numerosa que en multitud de casos no sólo incluye a los hijos, sino a sobrinos y a otros parientes lejanos.

Y todo esto, en muchos casos lo hacen solas. Nos extraña. No hay hombres. No vemos hombres, ni en las áreas de plantaciones que rodean a Limuru ni en los poblados. Descubrimos que la mayoría se han ido. “La recolección del té es una tarea laboriosa”-nos dicen desde la gente de Kimlea hasta el propio capataz de Gatina,-“y los hombres raramente aguantan, no tienen paciencia”-. "Simplemente se han ido" –nos repiten-, "a Nairobi, a Tigoni…" dónde sea, a buscarse la vida. Y la cruda realidad es que la mayoría ya no volverán. Y de los que vuelvan, es posible que alguno traiga el sida en la mochila y aproveche la estancia en casa para propinar algún palo a su mujer y a sus hijos. Es cruel, es duro, pero es cierto.

Mujeres recogiendo té en los alrededores de Gatina. Foto (c) de la superjelen

Es difícil expresar lo que uno siente enfrente de estas valientes mujeres que, fuertes y luchadoras, soportan todo tipo de calamidades y encima sacan fuerzas para sonreír al mzungu, para bromear entre ellas, para volver a empezar mañana.

Decía Ryszard Kapuscinski en su obra Ébano que si África se sostiene, es gracias a las mujeres. Y no ha duda. Consciente de ello, Kimlea Girls’ Technical Training Centree, en su objetivo de elevar las condiciones de vida de la zona, y en particular de las mujeres y los niños, se esfuerza en dotar a sus alumnas, todas ellas, niñas de las plantaciones, de las habilidades necesarias que les permitan optar a un futuro distinto.

En Kimlea aprenden desde inglés, costura, cocina, labores domésticas, contabilidad e informática básicas a cómo montar y dirigir un pequeño negocio. Además, dentro del Outreach programm, los sábados se imparten clases para las madres y todas aquellas mujeres que no pueden acudir a diario. Aún recuerdo el orgullo con el que Mary, una de las niñas de Gatina y alumna del centro, me enseñaba sus labores de punto y me contaba que su sueño era el de, al acabar el curso, comprar un pequeño hornillo para cocinar pasteles y tartas. "Así podré ayudar a mi madre con los pequeños" -me decía-.

Se trata de darles una alternativa, en definitiva, de romper el círculo de la pobreza.

Mercats i fires

2007-12-16T20:01:00.000+01:00

La fira de Santa Llúcia d'aquests dies és el més semblant a les botiguetes que es troben per Kenya que tenim per aquí. Als mall d'allà hi ha supermercats molt semblant als nostres (encara que amb algunes marques diferents, evidentment), com per exemple Uchumi. Fins i tot hi ha centres comercials com Nakumatt, que obren les 24 hores.

Però a la majoria de les poblacions com les de Limuru i voltants hi ha botigues petites als baixos de les cases, botigues que són parades com les de la fira, parades de mercat (sovint de fusta) i, a les afores, qualsevol cosa que permeti oferir el producte: a les carreteres es venen els productes locals sense problema.

Aquesta foto és una vista del mercat i les botigues, a Limuru:

Les parades "oficials" són aquestes casetes d'uralita:

Les parades de mercat, posades amb molt gust habitualment, són d'aquesta mena:

Però, de fet, cadascú fa el que pot per vendre el que sigui a qualsevol lloc:

(Totes les fotos són (c) de la superjelenn)

Algunes fotos de Gatina

2007-11-30T21:08:00.000+01:00

La panoràmica general està presa des del camí que baixa de Gatina poble.

(foto (c) de la superjelenn)

Els puntets vermells que gairebé no es veuen són els alumnes de Gatina, que porten un uniforme de jersei vermell i faldilla o pantalons grisos, confeccionats per les alumnes de Kimlea.

Des de prop, l'escola és així:

(foto (c) de la superjelenn)

L'escola té dues finestres i per sota la teulada entra una mica de claror i es ventila. En un camp de treball de l'any anterior van encalar i pintar l'interior. Les dues barraques que es veuen al fons són les letrines. Ja en parlarem un altre dia...

Gatina i Maramba

2007-11-28T19:15:00.000+01:00

Des de Kimlea es fan càrrec de dues nursery schools: dues escoles amb nens i nenes petits, en teoria abans de començar la primària (que des de fa pocs anys és obligatòria a Kenya).

Les dues escoles són semblants, però amb algunes diferències.

Gatina està en un terreny que pertany (en teoria) a una cooperativa que té plantacions de tè i produeix també hortalisses, llet, etc. Hi ha una petita població que es diu Gatina i l'escola es troba en un sot al qual s'hi baixa des de Gatina poble, vora unes cases de fusta. No hi ha aigua corrent ni electricitat.

A Gatina, Kimlea supervisa les mestres i s'encarrega de proporcionar un vas de llet cap a les 11 als nens. Són uns 70. Alguns vénen de llocs veïns, si les mares treballen a la plantació.

Maramba, en canvi, es troba dins del recinte de la plantació, que es diu també Maramba; al recinte hi ha també la planta on s'asseca i empaqueta el tè i els habitatges dels treballadors. Aquí, l'empresa és qui paga les mestres i el vas de llet i Kimlea s'encarrega de supervisar-ne el funcionament.

A Maramba les condicions són aparentment millors: l'escola està al mateix recinte dels habitatges, hi ha aigua corrent (font i safareig al mig de les cases) i instal·lació elèctrica. Hi ha uns 100 nens i nenes, que en aquest cas viuen allà mateix.

En ambdós casos, hi ha dues diguem-ne mestres: el que seria una monitora/cangur/babysitter, que simplement vigila els més petits i procura que no es perdin, i una altra mestra que generalment ha fet només un curset i és capaç d'ensenyar els nens i nenes a llegir una mica i comptar.

Aquí teniu l'enllaç directe a les explicacions (minses i poc actualitzades, però no es pot demanar tot) a les webs de la Fundació Kianda i de Kimlea mateix.

Kilòmetres...

2007-11-18T19:48:00.000+01:00

A les entrades anteriors (en el temps) o posteriors (en la posició) es parla del transport a Kenya.

En el fons, no és més que una introducció per això:

Foto de la superjelenn

Els nens de Kenya fan kilòmetres per anar a l'escola. Molts kilòmetres caminant, en qualsevol condició atmosfèrica, a vegades sense haver esmorzat (a l'anada) o sense haver dinat (a la tornada). Nens molt petits fan sols el trajecte.

Foto de la superjelenn

Els nens de Maramba no havien de caminar, pequè la Nursery School està dins del recinte de la plantació de tè on treballen les seves famílies. Però els de Gatina venien a vegades de 5 o 6 kilòmetres enllà, perquè són famílies que treballen a la plantació però viuen als voltants.

I sense motor

2007-11-18T19:06:00.000+01:00

Més enllà de tren, bus i matatu, encara hi ha més maneres de moure's per Kenya.

Mitjançant la tracció animal i la tracció humana, fonamentalment. L'animal la proporcionen els ases: uns burros color gris perla, menuts, que es fan servir com a bèstia de càrrega sobretot arrossegant carros.

Fotos de la superjelenn

La tracció humana la proporcionen les cames: es fa servir força la bicicleta i es camina moltíssim. Moltíssim! De motos, en canvi, se'n veuen molt poques i, pel que ens van dir, són en proporció força cares.

Foto de la superjelenn

L'avantatge del tràfic a Kenya és que, malgrat el caos, hi ha bon rotllo. A la mateixa carretera poden coincidir, en paral·lel, un autobús, un matatu, un carro i un ciclista, més els peatons. I generalment a l'últim segon no passa mai res. I gairebé ningú no s'immuta ni s'insulta.

Foto de la superjelenn

Totes les carreteres tenen camins paral·lels: la vorera és també camí. A Kenya no pots tenir necessitat de fer una parada urgent per buscar un matoll: segur que hi ha una dotzena de persones anant amunt i avall, i alguna parada de patates o de targetes de mòbil. Curiosament, a Catalunya també augmenta el nombre de persones que van caminant en paral·lel per les carreteres. Fa uns anys no hi havia ningú (excepte a les entrades i sortides dels pobles petits). Ara s'hi veuen immigrants, sovint: probablement als seus llocs d'origen no sigui tan estrany.

A tall d'exemples...

2007-11-18T18:49:00.000+01:00

Algun exemple del que s'explica a l'entrada veïna:

Com controla el trànsit la policia...

Llicència CC de Maverickapollo @ Flickr

L'aiguabarreig de busos, matatus i cotxes a Nairobi (sense pràcticament semàfors ni stops ni cedes!)

Llicència CC de Ma Neeks / Anike @ Flickr

O un camí fora de les autopistes i carreteres asfaltades:

Llicència CC de Ramon Azofra @ Flickr

.. tocarà menjar la pols...

2007-11-18T17:47:00.000+01:00

Les carreteres (d'alguna en diuen autopista, però per a nosaltres seria menys que l'Eix Transversal) són les principals vies de comunicació de Kenya.

Algunes estan força bé, les que uneixen les principals poblacions. S'estan fent obres de millora i s'hi coneix. Això sí, les que no estan reparades es carreguen els neumàtics i les esquenes en 90 minuts, dels sotracs que hi ha. I tan bon punt se surt de l'asfalt, sovint cal tapar-se la boca i el nas amb alguna tela per poder respirar.

Per les grans distàncies hi ha autobusos de línia (els citi hoppa) i per qualsevol altra mena de distància hi ha els matatu.

Llicència CC de Rob, orangejack @ Flickr

Els matatu són un gran invent: com deia algú, a Kenya cada cruïlla és una parada de bus.

El matatu és una furgoneta de 14 places amb una ruta pública. Però apart d'això, el preu i les parades són aproximats. Un mzungu segur que paga més que un africà. D'un temps ençà, el govern ha prohibit que els matatu ocupin més places de les permeses i això ha reduït els accidents de forma considerable.

Llicència CC de Boyznberry / Adele Boooyzen @ Flickr

Per agafar el matatu cal fer com si fos un taxi: un lleu gest amb la mà, o l'acció d'aturar-se, ja indiquen la voluntat d'agafar-lo, amb l'avantatge que el mateix "taxista" t'avisa d'un toc de botzina quan passa, per si un cas.

Llicència CC de Martin Sharman / Kalense Kid @ Flickr

A més del conductor, el matatu porta un ajudant que obre i tanca la porta, controla els passatgers i cobra. Quan un vol baixar, avisa o pica al sostre, i au, al primer punt de la cuneta que es pot (segons el seu paràmetre del que és "poder", és clar) el matatu el deixa anar.

A més, els matatu amb freqüència estan tunejats i és tota una recerca sociològica veure on té el cor el seu propietari.

Fent camí per la vida...

2007-11-18T17:13:00.000+01:00

A Kenya (com a gairebé tot el que no són els països del "primer món") és cert el que diu la cançó: toca menjar la pols i ficar-se enmig del fang, com han fet molts.

La realitat és que el transport és totalment diferent de com aquí el vivim. Hi ha alguns cotxes particulars, fins i tot nous (especialment als pàrquings dels mall, els centres comercials). Però la majoria del personal es mou d'altres maneres.

Per les llargues distàncies, hi ha el tren. EL tren. Kenya existeix com a Estat perquè els britànics van voler connectar per tren el que és Uganda, o més ben dit el llac Victòria, amb la costa. Gràcies a la sortida al mar que oferia Mombassa, el tren es va anar construint i, de passada, es va anar conquerint la Kenya interior. L'actual Nairobi és la zona on es van establir els britànics durant la construcció.

Gran Bretanya va traslladar milers d'indis des d'aquella altra colònia, la Índia, perquè els consideraven millors treballadors per la construcció de les vies que no pas els nadius, que servien millor per carregar i transportar. La presència índia a Kenya ha baixat al voltant de l'1%, però són botiguers de mena.

Avui el tren encara és una gran via que va fonamentalment de de Mombassa al llac Victòria, amb petits ramals i una connexió amb Uganda. Els que són d'una població on passa la via (com Limuru) n'estan orgullosos.

Foto de la superjelenn

Però no és un mitjà que permeti una gran comunicació entre la població del país: de fet, de Mombasa a Nairobi els horaris són així:

Train Rail Travel Nairobi-Mombasa -Kisumu
Night Train Sleeper Rail Travel Time Table(updated)

Departure Time	Arrival Time	Days
Nairobi 19.00 Hrs	Mombasa 08.30 Hrs following day	Every Monday Wednesday and Friday
Mombasa 19.00 Hrs	Nairobi 09.00 Hrs following Day	Every Tuesday Thursday and Sunday

La caseta i l'hortet

2007-11-10T20:08:00.000+01:00

El xòfer de l'autobús de Kimlea, en Patrick (que es mereix un text per ell sol), és un home que no arriba a la quarantena. Té una dona (no és superflu dir que en té una, allà) i quatre fills, quatre nois, als quals estima de mala manera. Aparentment, una família nombrosa i feliç.
La peculiaritat és que té la dona i els fills a més de 150 km.
Quan ens en vam assabentar, ens va saber molt greu. Com podia ser? A aquesta distància, només els podia veure al cap de setmanes.
La seva dona i els seus fills viuen al poble, al lloc d'on prové el clan. Tenen al seu voltant la família extensa: avis, oncles, ties, cosins... Tenen un terreny per conrear (blat de moro, patata, verdures, potser plàtans i avocats), un espai per poder tenir gallines, ànecs, potser una vaca i un ase... Tenen una casa que és seva (o de la família). El sou d'en Patrick se'n pot anar sencer a l'educació dels fills i les necessitats mèdiques de la família. I potser pot estalviar i tot.
Si en Patrick s'emportés la família a Limuru o Banana Hill, per exemple, estarien sols; haurien de llogar o comprar un pis; tots els aliments haurien de venir del mercat; els metges suposarien més despesa en transport i potser en Patrick hauria de deixar de treballar alguns dies per tenir cura del fill malalt o dels seus germans...
Com en Patrick, n'hi ha milers. El principal problema que tenen les famílies de les plantacions també és aquest, tot i que no hi ha quilòmetres de distància: no poden tenir en propietat la casa ni l'hort (que són dels propietaris de la plantació). Per tant, el poc sou que tenen se'n va amb l'aliment de cada dia, amb la paradoxa que a la porta de casa hi tenen un sòl extremadament fèrtil.
I un detall de Kimlea que val la pena destacar: una zona del terreny on hi ha el càtering és perquè els treballadors que hi viuen puguin tenir-hi també el seu hortet.

(amb llicència CC de Brandon Keepers @ Flickr)

Kikuyus i catalans

2007-11-09T21:09:00.000+01:00

Encara que els idiomes oficials són l'anglès i el swahili, Kenya té una bona colla d'idiomes "materns" per a molta gent.

En aquest mapa s'hi veuen els principals llenguatges, molts d'ells d'origen bantú; corresponen a tribus i generalment a zones geogràfiques.

Kimlea està a la zona de majoria kikuyu (en blau, a l'àrea de Nairobi). De fet, ben aprop hi ha el poble de Kikuyu. Hem conegut gent, però, d'altres tribus: luos, kambas, masai... Entre ells la relació és cordial, però es reconeixen i encara queden moltes reticències, per exemple, a casar-se entre tribus o a votar un candidat que no sigui de la pròpia... Les explicacions de maneres de veure i viure les coses venen pel fet de pertànyer a una o altra: els luos, que venen del llac Victòria, adoren el peix, mentre que els kikuyus l'avorreixen. Els kikuyus són negociants i poc artistes, mentre que els luos són presumits en el vestir i l'arreglar-se...

Cal dir que a Nairobi la gent es troba que a la feina (sobretot en el que són organismes oficials) fa servir l'anglès o el swahili, quan surt amb els amics fa servir l'anglès o el swahili, i la llengua materna l'utilitza amb la família.

En contrast, els semblava que poder fer vida en un sol llenguatge (a la feina, a casa, amb els amics) i que aquest llenguatge coincidís amb el del teu món interior, era una cosa meravellosa.

Kimlea més enllà de la seva web

2007-11-09T19:38:00.000+01:00

Com podeu veure, a la web de Kimlea s'expliquen la seva història, el programa de formació del centre, els programes que duen a terme fora de l'escola i els projectes immediats. Part de la informació no està actualitzada; de fet, alguns dels projectes ja són realitat, com el dispensari mèdic.

Kimlea està en un terreny que va donar una família fa anys; el matrimoni es deien Kim i Lea i d'aquí, posteriorment, va venir el nom de l'escola. La finca té dues entrades: una és per Tigoni Study Center, un centre de conferències i convencions; l'altra entrada corresponia al que és el servei de catering de Tigoni. L'any 1992, veient les necessitats de la zona, va començar a funcionar l'escola Kimlea. Del pavelló inicial es va passar a un edifici nou. Ara fa un parell d'anys, després d'un bon temps de tenir un dispensari provisional atès per estudiants de Medicina, just al costat de l'entrada es va construir un dispensari de planta. Petit, però modern, finançat per una fundació de Navarra, a més de servir de dispensari té un segon pis amb habitacions que poden fer-se servir com a aules o dormitoris. Allí és on vam estar nosaltres, en unes condicions esplèndides (llits, banys nets i aigua calenta!).

(foto copyright de la superjelenn)

Jambo contra Habari

2007-11-09T16:45:00.000+01:00

Segons la gent de Kenya i els països veïns on el swahili s'ha convertit en llengua franca, la salutació jambo!, que és la que tot occidental pensa que és la genuïna, és típica de turista. Si voleu saludar com un local, és millor fer servir habari, que literalment seria què hi ha de nou. La resposta més habitual és mzuri o mzuri sana (bé o molt bé). Si parleu en swahili, és clar. Si voleu fer servir qualsevol de les altres llengües, és més complicat, perquè caldrà que sapigueu primer de quina tribu és la persona amb la qual esteu tractant...

Els africans es saluden molt. És una de les coses que més sorprenen quan arribes: et saluden amb els ulls, el somriure, el gest... N'hi ha prou que et trobin en un entorn conegut, tot i que no els tornis a veure mai més. Descobreixes que a Europa hem perdut el sentit del contacte afectuós, potser perquè el contacte físic s'ha assimilat massa al sexual.

Allà no t'invaeixen l'espai físic ni et petonegen ni és freqüent el contacte físic entre homes i dones en la salutació. Entre dones, en canvi, és fàcil que et saludin amb una encaixada, agafant-te la mà o com els jugadors de bàsquet... Però no massa petons, tampoc. I els nens... Els nens s'arrapen! Falten dits a les mans: no t'agafen la mà, si són més de dos, t'agafen els dits directament. I per totes les carreteres del país et saluden quan et veuen.

A més de habari!, vam sentir altres expressions, amb matisos diferents (habari gani o habari yako), de benvinguda (karibu), més col·loquials (sawa sawa per dir molt bé) o que fan servir la canalla (gotta!). Per donar les gràcies, l'èmfasi també el posa el sana: asante o asante sana.

Una de les cançons que més vam sentir i cantar mentre érem a Kenya us pot servir per fer pràctiques. El vídeo té un pèl hortera i la cançó és una mica enfadosa, però penseu que allà "cantar" és sinònim de "ballar"...

I aquí teniu la lletra per si voleu cantar alhora:

Jambo, Jambo Bwana, Hello, Hello Sir,
Habari gani, How are you,
Mzuri sana. Very fine.

Wageni, mwakaribishwa, Foreigners, you're welcome,
Kenya yetu Hakuna Matata. In our Kenya there is no problem.

Kenya nchi nzuri, Kenya is a beautiful country,
Hakuna Matata. There is no problem.

Nchi ya maajabu A wonderful country
Hakuna Matata. There is no problem.

Nchi yenye amani, A peaceful country,
Hakuna Matata. There is no problem.

Hakuna Matata, There is no problem,
Hakuna Matata. There is no problem.

Watu wote, Everybody,
Hakuna Matata, There is no problem,
Wakaribishwa, Are welcome,
Hakuna Matata. There is no problem.

Hakuna Matata, There is no problem,
Hakuna Matata There is no problem.

La traducció ja venia en anglès... Adéu, kwaheri!

Breu informació sobre el projecte

2007-11-09T16:38:00.000+01:00

Si aneu a aquest enllaç de la web de la Fundació Montblanc, hi podeu trobar un minireportatge gràfic del que vam fer aquest estiu.

Frankie

2007-11-09T12:21:00.000+01:00

La Frankie és l'ànima de Kimlea. És una dona potent, amb un humor invencible i una gran confiança en les persones i en Déu. Hakuna matata no és una frase de la pel·lícula de dibuixos The lion king: és una frase real, que està a l'esperit dels kenyans: No problema!, que diria la Frankie (va viure uns mesos a Madrid i deixa anar frases en castellà a tort i a dret!).

Aquí la teniu:

I si la voleu veure en acció, aquí acompanya uns visitants a conèixer una de les guarderies que des de Kimlea ajuden a portar (com dirien alguns: Introducing Gatina). El vídeo misteriosament té tres minuts repetits. Atenció a les cançons que canta la canalla: n'hi sentireu un parell de conegudes, una que cantem de petits en català, traduïda (he pensat sempre) del francès, i una en castellà que deixo que descobriu pel vostre compte...

Kenya

2007-11-09T10:52:00.000+01:00

Kenya és per a molta gent sinònim de safaris, Nacida libre i Memorias de África. Però la Kenya que hem conegut l'agost de l'any 2007 és molt diferent. Hem tigut la sort d'anar-hi per treballar in situ en alguns dels projectes que havíem estat preparant durant el curs, en col·laboració amb la Fundació Montblanc (a Catalunya) i la Kianda Foundation (Kenya).

A la nostra Kenya els nens petits ploraven perquè no havien vist mai una mzungu (persona blanca en swahili)...

Nosaltres érem aquí. Veieu Tigoni, ente Limuru i Kiambu (la capital del districte)? És força aprop de Nairobi. En aquest mapa híbrid podeu veure com destaca el verd de les plantacions, el vermell de la terra i, a la zona de l'esquerra, es veu ja la vall del Rift.

El nostre paisatge era aquest... si hagués fet sol!!